Tres revolucionaris d’índole ben diversa van coincidir ara fa un segle a Zuric, ciutat que aleshores tenia poc més de 200.000 habitants. La Primera Guerra Mundial tocava la seva fi. Eren James Joyce -l’escriptor que revolucionaria la novel·la-, el jove fundador del dadaisme, Tristan Tzara, i el comunista Lenin. Dos expatriats (Lenin i Joyce) i un refugiat voluntari que odiava la guerra. Eren homes de cafè. Lenin tenia 47 anys, Joyce 25 i Tzara 19. El rus volia canviar el món, els altres dos canviarien la literatura.
A Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (Pòrtic), l’escriptor, periodista i biògraf Agustí Pons posa la lupa en les vides paral·leles dels tres personatges ara fa un segle i, a través d’ells, retrata aquell instant decisiu de la història europea des de la neutral Suïssa. Però Pons no és neutral ni ho vol ser: “Què ha passat perquè la figura de Lenin acabés imposant-se en el meu llibre? Molt senzill: les revolucions protagonitzades per Joyce i Tzara afectaven, si de cas, l’esperit. En canvi, la de Lenin ha estat real, de carn i ossos [...]. I el resultat ha estat el més catastròfic de tota la història de la humanitat: cent milions de víctimes”, escriu l’autor, que denuncia el fet que les atrocitats de Stalin hagin tapat les de Lenin, “un dels grans criminals de la història, i ho ha estat en nom del bé”. “Aquesta és una paradoxa que, a hores d’ara, encara ens angunieja”, afegeix.
Els protagonistes del llibre no ho sabien, però aleshores, aquell 1917, tot era possible i, al mateix temps, tot començava a enfonsar-se. Ja ni tan sols era veritat, segons Pons, el món d’ahir descrit per Zweig. Les obres de Joyce i Tzara reflecteixen aquest trencament, que és moral i estètic. Mentre que el revolucionari Lenin prefigura un trencament més bèstia, un cop de destral polític a la humanitat, una revolució sanguinària i totalitària, la comunista, que tanmateix va captivar la voluntat de molts artistes.
Agustí Pons fa un passeig per Zuric de la mà dels tres revolucionaris, de les seves circumstàncies en cap cas fàcils, precàries. Tots anaven curts d’armilla. Lenin conspirava, Joyce escrivia i bevia, i el jove Tzara eclosionava com a artista. Els dos primers tenien una salut estantissa i, obsessius, buscaven l’obra total, totalment nova. Tzara es conformava fent emergir l’absurd i acabaria esdevenint clau per a l’avantguarda artística. Esclar, ni Joyce ni Tzara haurien sobreviscut a la Rússia comunista... Però aquesta ja seria una altra història i un altre moment.
