Fa poc uns veïns amb casa a la riba de l’Onyar, a Girona, van descobrir sota l’aigua la cara esculpida d’una dona, que semblava antiga. La cara era una rèplica, molt ben feta per cert, del rostre de l’ Èxtasi de santa Teresa, de Bernini. Una inspecció acurada, i amb ella una informació fefaent, va precisar que la cara havia sigut modelada per un artista que la va fer l’any 1990 i la va regalar a un amic.
Molt diferent és la història d’una noia molt jove que van trobar ofegada al Sena cap al 1880. La van portar a la morgue de París, i un especialista va fer-li un motlle de la cara. Era un rostre d’una bellesa tan gran, tranquil i amable, que molts anys més tard Albert Camus la va comparar, a causa del seu somriure, amb La Gioconda, de Leonardo. El motlle va ser reproduït a gran escala i els escriptors van començar a esmentar-la a llur obra. Va ser anomenada L’inconnue de la Seine, també La belle italienne.
A Els quaderns de Malte (1910), de Rilke, l’autor praguès en parla amb aquestes paraules: “L’emmotllador ha penjat dues màscares al costat de la porta de la botiga: la cara de la noia ofegada, que han emmotllat a la morgue perquè era una noia bonica, perquè somreia, perquè somreia d’una manera capciosa, com si sabés; i, a sota, la cara sabedora de debò” (Beethoven). L’any 1926, l’historiador de l’art Ernst Benkard va publicar un llibre de gran repercussió en l’obra d’Elias Canetti, Das ewige Antlitz (la cara eterna), amb 126 màscares mortuòries, incloent-hi aquella desconeguda negada al Sena. Vladimir Nabokov va publicar-ne un poema l’any 1934. El mateix any, i sempre amb el nom atorgat a aquella famosa màscara, Ödön von Horváth, basant-se en una altra recreació, de Hertha Pauli, en va escriure tota una novel·la. Aquell mateix any, Reinhold C. Muschler va convertir la màscara en tota una història d’amor impossible, portada al cine al cap de dos anys. També en van parlar Jules Supervielle, Louis Aragon i Maurice Blanchot, que va escriure: “Una adolescent amb els ulls tancats però viva gràcies a un somriure tan delicat, tan venturós, que hauríeu dit que s’havia ofegat en un instant d’extrema felicitat”. Destí d’un rostre trobat a les aigües d’un riu!
