MINÚCIES

En Juanito

En Juanito Zoom

Hi ha un nen de Badalona, que ara surt sovint a TV3 en aquells espais morts que sempre tenen les televisions, que pinta. Naturalment, no pinta quadres realistes, ni simbolistes, ni impressionistes, ni expressionistes. Seguint el deixant de la gran pintura de Kandinsky, en Juanito pinta abstracte. Entre les seves fonts, esmenta el fundador de l’abstractisme, però també Basquiat i Picasso.

En Juanito, que té una innegable vocació, pinta pintures primoroses (París, plaça Paradís, primer pis, primera porta), a base de tirar pintura de colors a cor què vols damunt el paper o la tela, emprant després pinzells, espàtules, les mans, els peus i aneu a saber què més: tot hi ajuda. El mètode, i el resultat final també, fa pensar més en l’obra de Pollock que en la de Picasso o Kandinsky, més elaborades; de tot plegat en surt una cosa mai figurativa, més aviat un poti-poti de colors estridents i formes heterogènies, de vegades aproximadament equilibrades, de vegades, no. Els pares n’estan molt orgullosos i diuen que les pintures del seu fill han estat adquirides per entrenadors i jugadors de futbol i altres col·lectius no precisament connaisseurs de les arts plàstiques. El nen encara està més orgullós del que fa, animat per l’admiració de la família. Agafa embranzida, i diu: “Yo quiero ser el pintor más famoso del mundo ”.

En Juanito hauria de ser més modest: potser tot quedarà en no res. No se sap mai. Potser passarà al revés: només cal que un marxant espavilat del món de l’art, especialment si és nord-americà -on es promocionen fàcilment els artistes més esbojarrats i extravagants del món, que un dia es cotitzen a preu d’or per les lleis actuals de la “cultura espectacle”-, s’hi fixi perquè el nen visqui un dia en la més gran opulència, i de passada els seus pares, les tietes i els amics.

Ja ho hem dit: no se sap mai. Però amb això dels artistes prematurs -com ara la Irene Solà, que no és cap criatura, però és una escriptora germinal- sempre pot passar el mateix que amb aquella nena, Minou Drouet, que va despertar admiració a tot França als anys 1950 i 60. Atiada per aquesta aclamació, ella va anar fent, tan contenta. Però quan van preguntar-li a Jean Cocteau si pensava que aquella nena era una gran poetessa, va respondre: “ Tous les enfants ont du génie, sauf Minou Drouet ”. També, tal vegada, un dia pensarem que tots els nens de Badalona són genials, llevat del Juanito.