Aquest any 2018 en farà vint de la mort de Joan Brossa, i exactament el 19 de gener del 2019 s’esdevindrà el centenari del seu naixement: serà festa grossa. Festa Brossa! Per anar escalfant motors i lletres i lectures, com faria l’artesà “poeta-paleta” -l’expressió és de Vicenç Altaió- ja m’arremango. Començo l’any, doncs, amb els llibres brossians inèdits Gual permanent i Mapa de lluites, reunits ara en un sol volum pel segell Rata en una edició a cura de Glòria Bordons.

Són textos de vivència d’una època, la de finals dels 70 i principis dels 80, en què el poeta entrava en la seixantena i quan col·lectivament passàvem de la il·lusió de la Generalitat recuperada als primers desenganys de la jove Transició. “Aquests llibres són la crònica poètica del pas de la democràcia a la llufa de la realitat”, escriu Altaió a l’epíleg, on també recorda com el consens que es va forjar aleshores va prescindir de “la cultura crítica i inventiva” d’un Brossa eternament revoltat, un autor de combat.

Aquell Brossa escrivia versos com a 1714 : “Encara que duri segles, el temps no fa / que tingui més raó quan no n’hi havia / de bon començament, i la injustícia continua / essent allò que era”. Aquell Brossa passava de l’emoció del poema Generalitat provisional (“Tantes senyeres! / Se’m posa un nus a la gola i se m’entela / el paisatge”) a la sornegueria de Convergent (“La Conselleria d’Agricultura, Ramaderia / i Pesca ha publicat al Diari Oficial / una ordre que modifica el reglament / de la denominació genèrica i de qualitat / de la botifarra catalana”).

Més enllà de la política, hi havia la crítica social, com a Caixó d’estalvis : “Estafa a mitja humanitat i tindràs / la consideració de l’altra mitja. / No seré jo, és clar, qui t’aconselli. / Però ja se sap que els negocis / són els diners dels altres...” Hi havia, també, la reflexió metapoètica, sobre la creació: “L’avantguardisme es pot tornar acadèmic / com la religió es pot tornar buròcrata / i tot partit polític, inoperant”. Hi havia l’autoretrat recurrent del cinèfil, el wagnerià, l’home de teatre i llibres, mal afaitat i una mica estripat. “Sempre vaig despullat; passa que duc / la roba al damunt. Faig el que dec, oi?”

I, finalment, la condició humana: “Quan un munta el vol, l’altre / inicia el descens. Tot passa ràpidament. / L’home que no es considera en estat / de transició esdevé menyspreable”. “Aquest moment, / pel fet de ser viscut, / ja esdevé el passat. / El futur es fa cada dia”.