ELS LLIBRES I LES COSES

Existeix l’ànima de La Caixa?

Existeix l’ànima
 De La Caixa? Zoom

En moltes religions i escoles filosòfiques, l’ànima és la part immaterial i espiritual d’un ésser viu, i sovint es considera que té vida eterna. Tan eterna com els debats sobre la seva existència. Si les persones tenim ànima, en deu quedar petjada en les creacions terrenals. Més enllà de l’eslògan publicitari, doncs, ¿existeix l’ànima de La Caixa? La resposta és afirmativa i té nom i cognom: Francesc de Moragas. Va ser-ne el fundador i l’home que la va fer créixer del no-res i la va dirigir -en cos i ànima, esclar- els primers trenta anys, del 1904 al 1934. Va morir el 1935.

Nascut el 1868, ara se’n celebra el 150è aniversari amb una exposició a la seu central barcelonina (ja no és la seu social, però l’ànima sembla que s’hi ha quedat) i amb un llibre publicat per la mateixa entitat, escrit per l’historiador de l’economia Francesc Cabana i amb pròleg d’Isidre Fainé. Moragas ja va ser molt ben biografiat per Alfred Pérez Bastardas el 2001. Ara el que fa Cabana és resseguir el seu ideari a través dels propis escrits: articles periodístics, discursos, conferències i correspondència, però en especial les memòries anuals de l’entitat que ell mateix redactava. És de tot aquest corpus que en surt el pensament, l’ànima de Moragas.

“Optimista permanent” (així es definia ell mateix), home alhora teòric i d’acció, auster, format dins el món catalanista d’ordre, cristià amb fortes conviccions socials (devia subscriure la idea que l’amor al diner és idolatria), discret, treballador incansable, va viure plenament dedicat al seu projecte professional i vital, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, nascuda com a resposta d’un grup de prohoms a la vaga general del 1902 que va donar lloc al famós quadre de Ramon Casas La càrrega amb els guàrdies civils atacant a cavall i amb sabres un grup d’obrers. El resultat de la vaga: 12 morts i “una classe obrera castigada però no doblegada, i una burgesia espantada”, sintetitza Cabana.

Moragas, que aleshores ja era secretari del Foment del Treball, influït pel seu padrastre Juan Antonio Sorribas en el camp de les assegurances i pel catalanisme puixant (amic d’universitat d’Enric de Prat de la Riba, amb el qual va participar en l’assemblea de les Bases de Manresa), i imbuït de la necessitat d’imprimir una mirada social en l’empresariat, va impulsar la creació d’una entitat d’estalvi adreçada als obrers, l’acció de la qual no havia de ser la caritat, sinó la justícia social.

Per al projecte, va comptar amb el suport incondicional de Lluís-Ferrer Vidal, president del Foment i membre destacat de l’alta burgesia, amb qui també havia coincidit a Manresa el 1892. Malgrat el donatiu inicial del rei Alfons XIII, La Caixa va néixer amb menys capital del previst. Però va arrencar. Tenia el més important: un home al darrere compromès amb tota la seva ànima. Va començar amb un únic empleat en un pis rellogat, ensobrant i anant a Correus ell mateix. Tres dècades després tenia oficines a totes les comarques de Catalunya i a les Balears, era la caixa més important d’Espanya i responia a l’obsessió del seu creador: estar al servei de “les classes populars”, dedicant el seu estalvi a obra social en els camps de la sanitat (entitats per a cecs, tuberculosos, mutilats, invàlids, clíniques maternals...), l’educació (escoles) i la cultura (biblioteques).

El 1930, durant la dictablanda, escrivia en la memòria de l’entitat: “ Nuestra caja no es obra mercantil, más bien puede asegurarse de ella que socialmente es propiedad del pueblo ”. Amb la República, Moragas, que sempre s’havia mantingut al marge de la política, va formar part de la Comissió de Traspassos de l’Estatut i va donar suport financer decisiu a la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. En la memòria del 1932 escrivia: “La Caixa de Pensions ha viscut sempre per a dos grans amors: l’amor humà i l’amor a la terra catalana”. El 1933 superava el mig milió de clients. Ja era més que una caixa i més que un banc. Igual com Montserrat era més que un monestir. I com després el Barça seria més que un club.

Per fortuna seva, Moragas va morir just abans de la Guerra Civil i es va estalviar així un daltabaix, per al país i per a la seva entitat, que hauria fet trontollar el seu optimisme.

Més continguts de llegim