ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim Opinió 05/01/2019

Per una nova Escola del Mar (en record de Jordi Carrió)

i
Ignasi Aragay
2 min
Per una nova Escola del Mar (en record de Jordi Carrió)

Jordi Carrió (1949-2018) va ser un barceloní militant de la cultura, l’educació i la memòria. Em va encomanar moltes de les seves il·lusions i batalles. Era insistent, apassionat, seductor. Costava dir-li un no. Amb 50 anys fets, va iniciar una obra poètica que ara l’editor Quim Curbet ha reunit a Planeta vida. Poesia 2003-2017, amb pròleg de Sam Abrams. Una de les proses poètiques recorda l’Escola del Mar: “Tanques els ulls i a la retina encara s’incendia l’Escola del Mar en aquest sorral del seu exili. L’Escola del Mar de la ciutat del cel i de l’ona. L’Escola del Mar, pàtria eterna de les sirenes i els dofins”.

Marc Cuixart, net de l’arquitecte de l’Escola del Mar, Josep Goday, ha proposat reconstruir aquell vaixell insígnia de la renovació pedagògica tal com era, tot de fusta, i en el mateix lloc on es va fer, a la platja dels Pescadors de la Barceloneta. Diu que és un projecte barat i somnia a inaugurar-lo el 2022, coincidint amb el centenari de l’escola. El seu primer director va ser Pere Vergés: els infants estudiaven matemàtiques damunt la sorra. Un bombardeig de l’aviació feixista va destruir l’escola el 1938. Els candidats a l’alcaldia que assumeixin aquest projecte (espero que n’hi hagi més d’un que se’l faci seu) tindran totes les meves simpaties.

Si Jordi Carrió encara fos viu, ja m’estaria empaitant per impulsar una campanya a favor de la nova Escola del Mar (l’actual, hereva de l’esperit inicial, és a la muntanya del Guinardó). El trobo a faltar, el Jordi. Aquestes festes de Nadal, llegint els seus poemes, l’he tornat a sentir proper. I alhora he redescobert la seva força interior: “Tothom té un cel interior / a vegades nítid, diàfan i transparent, / com a tocar d’un paradís, / i a vegades confús, boirós i pesant”. El seu cel interior estava fet d’art (Maïs, Tàpies, Esclusa...), d’amor (a la Mo, el Pau i el Pere), d’amistats, de memòria, de cultura republicana i democràtica i de compromís amb una ciutat, un país i un món més justos.

Els seus poemes van de tot això. De la “fragilitat del món” que tant costa de construir i tan poc de destruir i oblidar. De l’esperança renovada en cada compromís, com en aquests versos del seu Clam, on tot no s’ha perdut: “No sempre la mort/ pacta amb el silenci / l’abolició del record” i “No sempre la mentida / pacta amb les paraules / el llenguatge de l’ocultació”. De la voluntat de ser en l’escriptura: “Sí. Sempre escrius per guardar les imatges més endins”. De la voluntat d’estimar: “T’estimo més enllà de l’amor d’ara”. I de la voluntat de perdurar, que altres siguin a través teu: “És la memòria de qui et llegeix que dona sentit al que escrius”. I així fins al comiat final: “Tries la paraula mort: l’anomenaràs eternitat”.

stats