Un dels problemes de l’assagística catalana és que ha estat gairebé sempre dominada per la historiografia, la crítica literària, la politologia i coses així. D’assaigs en el sentit que ho són els que han produït els anglesos d’una manera assenyalada en tenim molt pocs. Els nostres assaigs, a més a més, han estat ancorats en la història passada, remota i tot, i hi ha escasses mostres d’assaig català dedicat als fets de cultura contemporanis, o d’ara mateix.

Això últim és el que ha fet Eloy Fernández Porta al llibre que s’acaba de publicar, L’art de fer-ne un gra massa. Una història de la saforologia, a partir [només de biaix] de l’obra d’Oriol Vilanova (Anagrama, 2018), essent la “saforologia” (bell neologisme) la ciència que explora les produccions artístiques exagerades, “un gra massa”, que són gairebé totes les que es produeixen al món occidental en aquests moments, sempre seguint la tendència, ben coneguda, a l’espectacularitat. És un llibre, diguem-ho amb sinceritat, que es troba als antípodes dels assaigs que sol llegir un servidor, a qui no interessa gairebé res, de l’àmbit assagístic relatiu a l’alta i la baixa cultures, posterior a l’Escola de Frankfurt. Però si l’hem trobat apassionant és perquè torna a ser un assaig en el sentit que Montaigne atorgava als seus essais : una provatura, un intent, una incursió insòlita en els temes que avui interessen la gent, en especial els joves. Perquè és sabut que ara a la gent “normal” no els interessen ni els assaigs morals de Plutarc, ni els de Montaigne, ni els de Walter Benjamin, que per cert hauria quedat enlluernat per aquest llibre de Fernández Porta i hi hauria afegit una reflexió filosòfica de gran calibre.

Ho diré altra vegada amb sinceritat: m’ha sorprès fins a quin punt es pot arribar tan lluny en l’anàlisi de fets culturals dels últims vint anys, que als savis i als erudits no els produeixen ni fred ni calor. Sí que interessen, i molt, a les generacions petites, com ho demostren les citacions de l’autor a Pau Riba (el més gran de la Nova Cançó), Carlos Pazos, Enrique Vila-Matas, Jordi Puntí, Andy Warhol, Quim Monzó, David Mamet o el no menys estrambòtic David Foster Wallace; això, sense que hi faltin referències a uns quants crítics de la cultura d’avantguarda com ara Roland Barthes, Peter Bürger, Theodor Adorno o Jacques Derrida.

És un assaig radicalment i brutalment modern -encara que la modernitat és una tendència de tots els moments de la història quan es para atenció a allò més nou-, i els amics de les literatures, belles arts, museologia, sociologies i anàlisis culturals clàssiques faran bé de llegir-lo encara que després, com un servidor, tornin als Problemata d’Aristòtil, a les Moralia de Plutarc, i als Essais del Senyor de la Muntanya.