Crítica
JOAN GARÍ

I morir és deixar de llegir

'L’estupor' de Josep Iborra. Afers. 226 pàg. / 17 €

I morir és deixar de llegir Zoom

Josep Iborra (1929-2011) va ser un erudit valencià que es va doctorar amb una tesi sobre Joan Fuster. Del contacte assidu amb les obres de l’homenot de Sueca naixeria precisament -com a fruit d’aquesta tesi- el primer estudi global sobre la seua idiosincràsia literària: Fuster portàtil (Tres i Quatre, 1982). Recorde amb plaer la lectura profitosa d’aquell llibre, que ens acostava amb claredat i intel·ligència als vectors essencials de la prosa -i la manera de veure la vida- de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Al final de la seua vida, Iborra va ocupar el temps en una vasta operació grafòmana que, seguint els passos del seu mestre, el va dur a publicar un parell de volums destacats amb anotacions de tipus assagístic ( Inflexions i Breviari d’un bizantí ). El que ignoràvem, però, és que després de la seua mort els seus hereus -singularment el seu fill, el també escriptor Enric Iborra- trobarien tota classe de blocs, quaderns i carpetes amb fulls de totes les mides plenes d’anotacions llibresques. L’estupor és, abans que res, un primer tast de tot aquest material inèdit.

Els que coneguen l’obra publicada en vida per Josep Iborra reconeixeran en L’estupor un aire de continuïtat evident. No enganya ningú: és un glossador conspicu. Agafa les idees en circulació i en fa comentaris al marge. Parla amb el mateix ímpetu tranquil de la vigència de Marx, de la invenció de l’amor, de “la unitat en la diversitat” (a la qual oposa “la igualtat en la diversitat”), de Josep Pla, de Cervantes, de Dostoievski, de Shakespeare o del seu estimadíssim Paul Valéry. Els grans autors, els grans temes, el motiven particularment, però no vol rivalitzar-hi: s’acontenta amb el treball abnegat, auster i obscur d’un observador impenitent.

L’home que comparava els diaris íntims amb la defecació (a Breviari d’un bizantí, 2007) ha de fer front també a les seues contradiccions: per un costat, assegura que “El nosce te ipsum [coneix-te a tu mateix] és una de les màximes més nocives i perilloses, insensates i funestes, de la cultura d’Occident”. Per un altre, no s’està d’admirar incondicionalment Montaigne i la seua manera “de parlar dels altres a partir del propi jo”, com si l’assagista no haguera suposat una de les més decisives aplicacions pràctiques del vell axioma de Delfos.

Francòfil de pedra picada, ens confessa que “la literatura és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa, ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”...