Des de la poderosa Cleòpatra o la totpoderosa Isabel la Catòlica ha plogut molt, i pel camí els que han manat han sigut bàsicament ells, amb glorioses excepcions con Indira Gandhi o Margaret Thatcher. Per a la resta, ara en plena pandèmia només hi ha deu països governats per dones, que en bona part estan fent una millor gestió de la crisi, com és el cas de Nova Zelanda amb Jacinda Ardern al capdavant. No els venen ganes d’exiliar-s’hi? Excepcions al marge, que un 75% de parlamentaris arreu del món siguin homes tampoc permet albirar gaires esperances d’èxit, partint de la base que el balanç mundial no es pot dir que sigui gaire positiu: capitalisme salvatge, guerres, terrorisme, refugiats tractats com bestiar i un cúmul d’atemptats contra els drets humans.

És en aquest moment de conquesta creixent dels espais de representació política per part de les membres de l’anomenat sexe dèbil -tot i que aquí només comptem amb un 25% d’alcaldesses- que l’escriptora Jenn Díaz (Barcelona, 1988), novel·lista i diputada al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana, ha volgut obrir el meló de quin lloc ocupen ella i les seves congèneres en aquest espai tradicionalment ocupat per homes. La conclusió és amb les llistes cremallera que ens han allunyat d’aquella imatge tan testosterònica dels Pares de la Constitució no n’hi ha hagut prou per canviar les dinàmiques patriarcals. Com afirma Tània Verge a l’epíleg de Dona i poder, “que les dones entrin en la política institucional o fins i tot que s’assoleixi la paritat, no comporta pas la presa de la Bastilla”. I com deia amb coneixement de causa Eleanor Roosevelt, una dona ha de ser molt insistent si vol assumir la responsabilitat del seu càrrec polític.

“Ningú no va preparar les estructures dels partits i de la política institucional per a la seva arribada”, es dol Díaz en aquest breu assaig escrit amb paraula planera i claredat expositiva. I té raó: després del llarg franquisme i d’aquelles valuoses excepcions que van ser en temps de la Segona República les primeres diputades -així com la nostra Montseny, ministra de Sanitat i primera dona ministra d’Europa-, ningú no va pensar que obrir la porta a les representants d’aquest 50% de la població fins llavors negligit requerís un nou marc alliberat de les pernicioses inèrcies que fins llavors el llastaven.

Estructurat en capítols temàtics, com ara el lideratge femení o la comunicació feminista, el llibre parteix de l’experiència personal per diagnosticar carències serioses com ara la impossibilitat de mostrar la feminitat i el preu que es paga si es fa: “Les dones han de modificar el to de la seva veu per no semblar massa estridents. Han de canviar la seva roba en funció de qui hi ha a l’altra banda de la taula negociadora, per no enviar missatges equívocs. Les emocions, com més amagades, millor”. I mimetitzant-se amb els polítics per no ser rebutjades i menyspreades, està vist que les dones tenen les mans lligades per transformar.

Queda molta feina per fer per arribar a exercir el poder en femení: cal desactivar els mecanismes androcèntrics, cal despatriarcalitzar la política. I els partits, caus de pèssimes pràctiques que els recents casos d’assetjament sexual han posat sobre la taula. És la impossibilitat d’exercir la política sense fer-li trampes a la feminitat el que impedeix que triomfin als hemicicles i en la gestió els valors femenins, que a aquestes alçades està vist que són els únics que ens serviran per construir un món millor. I no ho dic jo ni ho diu Jenn Díaz, ho diu la constatació que els valors masculins elevats a la màxima potència no ens han servit.