Després de publicar diversos reculls d’assajos del gran poeta polonès Adam Zagajewski (1945), Dos ciudades, En defensa del fervor i Solidaridad y soledad, en les esplèndides versions de Jerzy Sławomirski i Anna Rubió, Acantilado ens ofereix, en traducció de Javier Fernández de Castro, un assaig del mateix autor -últim premi Princesa d’Astúries de les lletres- sobre Rainer Maria Rilke (1875-1926), escrit en anglès i publicat el 2009 com a pròleg d’una antologia americana. Zagajewski va descobrir Les elegies de Duino, l’obra màxima de Rilke, quan era alumne de batxillerat a Gliwice, una ciutat industrial de Polònia. Un dia, en un dels seus passejos d’adolescent somiador, es va comprar el llibre en una excel·lent traducció polonesa i el va obrir, ansiós, mentre caminava pel carrer. La primera impressió que li van produir aquells poemes abstractes, amb un punt de sensualitat velada i unes al·lusions misterioses a l’home, l’àngel i Déu, va ser fulminant: “ La calle desapareció de repente, se evaporaron los régimenes políticos, el día se volvió intemporal, me topé con la eternidad y la poesía despertó ”, llegim al llibre.

No és estrany que fos Rilke qui va despertar la poesia de Zagajewski. Hi ha moltes coses que els agermanen: per damunt de tot, la universalitat lluminosa dels seus versos i la capacitat de sentir-se acollits a tot arreu. Rilke, nascut a Praga i mort a Valmont, Suïssa, va escriure els seus grans poemes en alemany, però el desig d’homenatjar altres cultures el va portar a fer versos en francès, rus i txec. Zagajewski, que escriu en polonès i resideix a Cracòvia, ha viscut a París, a Berlín, als EUA, i per la sensibilitat amb què parla del paisatge francès o italià sembla un poeta mediterrani. Els dos autors també comparteixen la voluntat de veure el món amb una mirada neta i agraïda, com si fos acabat de crear o s’estigués creant encara. On més divergeixen és en la seva relació amb la realitat històrica. En l’obra de Zagajewski la història moderna sempre hi és present, i s’entrellaça subtilment amb les petites històries personals, mentre que en els poemes de Rilke, impregnats d’una substància que Zagajewski anomena “el sublim apolític”, no hi ha cap rastre visible dels horrors que van marcar l’entrada del segle XX. És això el que li retreien molts lectors, fins i tot el traductor de Les elegies al polonès, Mieczysław Jastrun, que, en tant que jueu, va viure amagat a Varsòvia durant l’ocupació nazi i després se sentia molt distant de la poesia atemporal de Rilke. Zagajewski, que es mira la poesia pura amb recel, però encara desconfia més de la poesia pamfletària, apunta que és una llàstima no saber l’opinió de Rilke sobre la naturalesa del mal, i assegura que la força magnètica de Les elegies és tan gran que l’eximeix de tota culpa.

Rebutjar la vida moderna

Rebutjar la vida modernaAixí mateix, Zagajewski remarca l’afinitat de Rilke amb Proust. Tots dos van passar molts anys esperant l’arribada de la seva gran obra, un temps que Proust va aprofitar per fer vida social, mentre que Rilke el va invertir en la correspondència: cada dia escrivia un munt de cartes a destinataris diversos, entrenant-se per a la creació de Les elegies. Tots dos mostraven un cert rebuig a la vida moderna, amb el seu ritme frenètic i l’adoració a les màquines. Tots dos tendien a l’aristocràcia. Una vegada, en una recepció elegant, Misia Sert va preguntar a Proust si era esnob, i l’endemà va rebre una carta de vuit pàgines en què Proust li deia que no i argumentava la resposta. Rilke, més esquerp, segurament no s’hauria dignat a respondre, o potser ni hauria sentit la provocació.