Per llegir un territori -per viatjar-hi, per entendre’l, per pensar-lo- calen mapes. I per fer mapes cal una cartografia acurada. Ja al segle XIV vam tenir uns magnífics cartògrafs portolans mallorquins que van fer escola. Els seus mapes van ser claus a l’època i són avui joies patrimonials. Però aquella brillant tradició quedava ben lluny quan en el tombant del segle XIX al XX les generacions modernista i noucentista van voler repensar el país. L’impuls de la Renaixença i el catalanisme demanaven llegir de nou Catalunya a través de la història, la literatura, l’art... i els mapes. Va caldre fer-ho o refer-ho tot de cap i de nou. Tornar a escriure el passat, tornar a posar l’idioma propi al servei de la poesia, la narrativa, el periodisme. I tornar a publicar mapes. D’aquí van sorgir el 1914, i es van posar en marxa el 1915, un Servei Geogràfic i un Servei Geològic amb l’objectiu de confegir un mapa de Catalunya a escala 1:100.000.
Aquella ambiciosa obra no es va acabar mai. La realització del mapa va arrencar amb més voluntat que mitjans i va quedar frustrada per les dues dictadures. Però la llavor havia estat plantada: l’actual Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ha garantit durant més d’un segle la continuïtat d’aquella iniciativa pionera que buscava homologar el país amb les nacions europees avançades -és interessant, per exemple, el gràfic que reproduïm, datat el 1919, una comparació entre Holanda, Dinamarca, Bèlgica i Catalunya-. La creació d’aquells organismes i l’eina que van fer suposava que per primer cop una administració civil assumís el control i l’execució de les tasques cartogràfiques, fins aleshores en mans dels estaments militars.
Tota aquesta història és la que recull el llibre El mapa com a eina de govern, de Carme Montaner, publicat pel mateix Institut amb diferents suports institucionals. L’obra permet una aproximació a la manera com es van posar les bases de l’organització i planificació territorial a Catalunya ara fa un segle. Més enllà del nom mític de Pau Vila, creador de la divisió comarcal durant la Generalitat republicana, hi ha altres figures prèvies rellevants. Per exemple, Norbert Font i Sagué, autor d’una divisió comarcal presentada als Jocs Florals el 1897. O Josep de Rivera i Juer, enginyer militar i primer director del Servei Geogràfic creat per la Mancomunitat de Catalunya sota la tutela de l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on van vetllar-ne el naixement el físic Esteve Terrades i l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, per cert, amb idees no del tot coincidents sobre com havia de fer-se tècnicament l’esmentat mapa.
