Iuri Buida, nascut el 1954 i considerat un dels escriptors russos amb més projecció internacional, és un home sever. Amb barba, però sense pèls a la llengua. Com ell mateix explica, de jove va enviar uns relats a una revista prestigiosa de Moscou. La directora de la revista li va tornar el manuscrit i li va dir: “La vida, tal com la pinta vostè, sembla massa espectacular, cruel, enèrgica i extraordinària. Mentre que la vida real és tal com la retrata Txékhov: grisa i apagada”. Buida li va respondre: “Els meus relats també són reals. I el que és gris i apagat, senyora, és el seu cervell”. Sigui com sigui, tots els adjectius que aquella venerable dama va aplicar al món narratiu de Buida són encertats. Helada sangre azul és una novel·la que recorda un espectacle de màgia en què l’il·lusionista (que, més que l’autor, és el llenguatge) treu coses cada vegada més extravagants del seu barret de copa. Amb els noms d’alguns personatges, traduïts hàbilment per Iúlia Dobrovolskaia, n’hi ha prou per fer-se’n una idea: Lechona Ivanovna, curandera i bruixa; Cicuta de León, directora de col·legi; Tía Ancas, cartera geperuda; Jamelgo, cap de correus del poble de Chúdov (del rus txudo, meravella) on es desenvolupa l’acció. El mite que Buida crea, enmig d’aquest ambient carnavalesc, al voltant de la protagonista, Ida Zmoiro, està inspirat en la biografia de Valentina Karavàeva (1921-1997), una actriu més coneguda per la seva vida que per les seves actuacions. Després d’un primer èxit al cinema que li va valer el premi Stalin, Karavàeva va ser víctima d’un accident de cotxe: se’n va sortir, però una cicatriu que li travessava la cara va acabar amb la seva carrera cinematogràfica. Aleshores es va dedicar al teatre.

Fins i tot a Suïssa, on va passar uns anys amb el seu marit, l’agregat cultural de la Gran Bretanya, va fundar un teatre per a la comunitat russa. Des del 1951, quan va tornar al seu país, divorciada i sola, i fins a la seva mort, l’actriu va viure en la misèria i no va aconseguir cap paper important.

Però no és això el que va commoure Buida. L’impuls inicial del llibre li va venir d’un altre fet. Als últims anys, Karavàeva es va comprar una càmera de vídeo: cada nit, a casa, l’engegava i es posava a actuar. Va interpretar heroïnes de Sòfocles, Shakespeare i Txékhov davant d’aquest únic observador que la gravava. Ella mateixa feia el vestuari i el muntatge de les cintes. I és això el que dóna una dimensió llegendària a la persona real i a la protagonista de la novel·la.