Aquest és un llibre que jo no hauria llegit mai per iniciativa pròpia, una novel·la amable inscrita en aquest corrent, avui molt popular, que en podríem dir literatura de l’optimisme. Novel·les que se’t posen bé, que no són específicament d’humor, sinó que constitueixen un agradable passeig per la vida quotidiana amb final feliç. Tothom aprendrà alguna cosa quan acabi la història, ningú no haurà pres mal.
És una mena d’autoajuda però més intel·ligent que els manuals estereotipats de superació personal, perquè no es tracta de fer exercicis com qui va al gimnàs a fer pilates, sinó que el llibre presenta un viatge a través de l’experiència, ben detallada, d’un personatge que acabarà sent diferent del que era al començament. Un periple narrat en tecnicolor: senzill, humà, entenedor i emotiu. El gènere té algunes regles, que La llibreria dels finals feliços respecta. La primera és que el personatge protagonista ha de ser mediocre o tenir una vida que ho sigui, perquè el lector -aquest és més aviat un llibre de lectores- s’hi pugui identificar o, com a mínim, perquè no se situï moralment per sota de qui el guiarà en l’aprenentatge vital. L’altra és que l’acció passi en un univers tancat, poblat de tipus humans comprensibles. En aquest cas, una noia sueca viatja a una població petita d’Iowa, on l’espera (se suposa) una dona amb la qual ha intercanviat cartes sobre literatura. La noia era dependenta d’una llibreria que ha tancat i la seva vida han sigut les lectures: no ha sortit “allà fora” a viure el que els llibres li han fet sentir. Quan arriba a Iowa, la dona no hi és, esperant-la: però decideix quedar-se i obrir una llibreria en un poble on ningú ha llegit mai res. La seva mera presència de forastera ho canviarà tot.
La lectura d’aquesta aventura és deliciosa. Té l’originalitat de creuar les referències literàries -de literatura de consum- amb el desenvolupament de la vida en aquest lloc de mala mort, farcit de personatges molt ben construïts, molt reals. No hi ha ni un bri de pedanteria. Ni tampoc de dramatisme. La trama es desenvolupa a poc a poc, dia rere dia, amb les seves xafarderies, les ficades de pota, la petita història sentimental, el rerefons que cada persona duu a la motxilla, la solidaritat, l’egoisme. En un marc d’estricta decadència en què, intuïm, es produirà el miracle, un miracle també menut i quotidià. Tots són perdedors, però qui no ho és, avui? L’autora ens fa notar que en la vida més grisa hi ha espurnes valuoses, en les circumstàncies més negatives hi ha esperança, enmig de l’avorriment hi cap el somriure. “No estic gaire segur que en un altre lloc la gent sigui millor”, diu un dels personatges.
Entre la literatura i les persones
La gosadia d’aquesta història és precisament la presència dels llibres. És un cant a la literatura o, més ben dit, el punt de trobada exacte entre la literatura i la vida. L’encert és el to menor amb què està escrit, amb una prosa perfecta molt ben traduïda per Marc Delgado, que evita el grinyol que tenen sovint els llibres traduïts de l’anglès, que sonen com les sèries de televisió. L’autora és una jove llibretera sueca, que viu als afores d’Estocolm, i que ha abocat molt d’ella mateixa en el personatge de la Sara. Un personatge que és als antípodes del que va crear Elisabeth Strout partint d’una situació similar: la d’una mestra jubilada, Olive Kitteridge, que no sap què fer davant dels canvis que ha experimentat un petit poble americà, una dona també enfrontada a la interacció amb la comunitat, però des de l’amargor. És la diferència que va d’una autora madura a una jove que veu la vida de color de rosa perquè encara no ha decidit, com diu la solapa de presentació, “si li agraden més els llibres o les persones”.