Sortir de l’armari a cops de puny

Per si hi havia algun dubte sobre si la directora, actriu, artista i escriptora Miranda July és una autora postmoderna, aquesta novel·la comença amb la visita de la protagonista a una clínica de cromoteràpia (teràpia que cura les malalties amb l’ús de colors). Som a Los Angeles i la Cheryl, la protagonista, és una soltera de classe mitjana i quaranta-pocs anys que treballa en una ONG que es dedica a fer vídeos d’autodefensa femenina. Durant les primeres pàgines tenim por que la novel·la ens parli dels típics problemes d’una neuròtica addicta a l’ordre i obsessionada amb un company de feina. De seguida veurem que la cosa no va per aquí. La Cheryl està massa boja per ser una simple neuròtica: té unes fantasies sexuals molt estranyes, creu que l’amor es connecta amb vides passades i que està lligada a l’ànima d’un bebè que va conèixer de petita.

Que aquesta no és una novel·la sobre els drames de la dona contemporània també ho sabrem per l’aparició de la Clee. Ella és la filla dels caps de l’empresa de la Cheryl, i quan li demanen si pot acollir la seva “nena” a casa fins que trobi feina no s’hi pot negar. La nena té vint anys i és una rossa de pits enormes. Dorm al sofà, no es dutxa i es passa el dia mirant la tele i escalfant precuinats al microones. La relació és insuportable perquè la Clee és una quinqui mal educada. I a mesura que la relació empitjora, millor va la novel·la. Entre les dues s’estableix un lligam pervers i esclata, de sobte, la violència. Sempre que es troben comença una baralla que les deixa exhaustes. És com un ritual salvatge que, sorprenentment, les fa sentir bé. Fins que aquesta violència fa un gir per transformar-se en atracció sexual, després d’un fet que canviarà la vida de totes dues i les farà conviure com una parella feliç.

La lectura metafòrica de l’autodefensa femenina i el lesbianisme és un tema que el lector ha de resoldre en la intimitat, igual que July deu haver reflexionat íntimament per què una novel·la queer sobre la indefinició del gènere i els seus rols acaba convertint-se en una història d’amor maternal. Tot i la veu potent i divertida que fa que a El primer hombre malo es puguin explicar les coses més absurdes de la manera més natural, la novel·la té molts problemes. Li sobren pàgines i li falta estructura. I per molt que entrem en el joc que la narradora proposa, hi ha coses que simplement són inversemblants, massa retorçades. Potser són danys col·laterals de la postmodernitat o potser la relació de July amb la literatura és com la que explica la Cheryl a la seva terapeuta: “ Lo real viene y va, no tiene demasiado interés ”.