Vaig acabar Un escàndol sense importància a mitja tarda i em vaig dir: ara seria un bon moment per anar a remenar llibres vells a la fira del passeig de Gràcia. Hi vaig trobar el volum d'homenatge a Goethe que va editar la Generalitat el 1932 per commemorar el centenari de la seva mort. Abans de tornar a casa ja m'havia quedat amb un dels Pensaments , traduïts amb aquella bellesa que Joan Maragall sabia donar a les coses: "La veritat és una antorxa terrible: tots provem d'acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb gran por de cremar-nos". Gràcies, mestre Goethe. M'acabava de resoldre la qüestió més difícil de la feina d'avui.
La novel·la de Casajuana és un retrat de la realitat social en què vivim, fet amb ofici i intel·ligència i amanit amb un punt de suspens. Però ens equivocaríem molt si volguéssim comprendre la història només a partir d'allò que és narrat i dit. L'autor aconsegueix que el llibre acabi funcionant com un petit univers a part. Podem observar els personatges com si fos a través d'una paret de vidre, com si estiguéssim en un teatre, on no només les rèpliques dels herois compten, sinó que l'obra és la còpia d'un món possible amb els seus enigmes i silencis, que pesen tant o més que les paraules.
Rere els gestos i les converses banals del dia a dia, rere els escàndols i els intents de fer-se amb una posició social, aconseguir diners o bé un estil de vida, plana la terrible veritat de Goethe: una torxa que il·lumina el camí i alhora fa por, fins i tot mal, si ens hi acostem massa. Estic parlant de la consciència sobtada de la pròpia mortalitat i la inevitable pregunta: quina empremta pot deixar la vida d'un home?
La resposta és sàvia perquè Casajuana no la intenta respondre directament. D'acord, tot està arranjat perquè sembli que el protagonista, un advocat amb prestigi, sembli un pèl massa calculador -i per això subtilment ridícul: pensa constantment en la glòria pòstuma-. Per impressionar la posterioritat s'implica en la lluita contra la corrupció a escala global, cosa que li arruïnarà la vida. Els negocis floreixen millor en un entorn brut i no deixen lloc per a cap ànima ingènua. Però la resposta no és aquesta, l'enterrament del lluitador per un món més just, que ha estat derrotat per una campanya de desprestigi, pot ser multitudinari i els oradors es poden desfer en elogis, que aquí res no s'haurà resolt. Casajuana ens confronta amb l'espai urbà i els seus irresolubles conflictes: vells i joves, rics i pobres, l'un al costat de l'altre, sense poder obtenir mai allò que l'altre té. La foto que arruïna la vida de l'advocat mostra la seva carn flàccida i blanca al costat de la cara somrient d'una noieta boliviana amb un escot generós. És aquí, la resposta, en aquest desequilibri: ella condemnada a les feines que la podrien derrotar si no fos que amb la seva energia tot ho dignifica. Obligada a suportar l'amenaça constant d'una expulsió amb la qual l'administració fa xantatge als immigrants il·legals i els nega l'estatut de persona. Ell és ric i reconegut, però avorrit de la vida com si cada dia hagués de repetir els exercicis del gimnàs. Sua i s'esforça, però no resulta mai compensat per cap paisatge ni cap bellesa, no rep cap gest de cordialitat sincera. La noia i el vell són dos mons que topen per casualitat un matí, no tenen res en comú ni poden establir cap contacte durador.
La foto que ha servit per fer-li xantatge era un muntatge indignant. Els enemics li van preparar una bona trampa, a Masferrer, però la foto truculenta s'obre cap a l'abisme de la veritat. L'advocat no pot evitar la conclusió que aquest teatre va de debò. No mor perquè no pogués aguantar la infàmia pública, mor de pura desolació. Amb totes les coses bones que ha tingut, la vida l'ha estafat. Se'n va sense saber què significa, de fet, viure.