La vida com a covardia i absurd

BARCELONABaltasar Porcel deia un dia a la ràdio que si ell hagués nascut a Sicília hauria estat mafiós, paraules que després il·lustraria amb l'admiració -i gairebé enveja- amb què retrata Joan March a la novel·la El cor del senglar . Però March era un bon vivant , i la seva organització no tenia més normes que les seves, mentre que la Màfia estructurada i jerarquitzada de la qual parla Roberto Saviano al seu nou llibre està composta d'homes tristos i amagats. "Ser mafiós implica acceptar una vida d'infelicitat -ens diu-. Si ets afiliat saps que acabaràs mort o empresonat. És el preu que es paga quan s'aspira al poder de debò, el que decideix sobre la vida i la mort dels altres". El que ingressa a la 'Ndrangheta, per exemple, ho fa mitjançant un ritual immutable que el converteix en germà de sang dels afiliats. Ja no haurà d'obeir a ningú més que a l'organització: si ho fa, obtindrà una parcel·la de poder que amb sort s'anirà ampliant amb el temps; si no, sap que tard o d'hora morirà. I si posteriorment arriba a ser un cap, sap que acabarà havent-se d'amagar en un dels molts búnquers que s'escampen per Itàlia, i que, com més poder tingui, més amagat haurà d'estar.

A Gomorra Saviano ens mostrà una Màfia molt allunyada dels estereotips de la família Corleone, poblada de personatges sense glamur, fills d'una perifèria sòrdida de xandall i vambes. Ara presenta nou monòlegs que acompanyaren cada un dels capítols sobre la Màfia que va escriure per a la RAI el 2010, un programa que en un principi es preveia limitat a un públic minoritari i que al final van veure milions d'espectadors. I aquí va començar el primer problema de Saviano: la televisió pública italiana estava preparada per fer un programa de denúncia , però no perquè el veiés tanta gent. I així començà el boicot: els canvis d'horari perquè coincidís amb els partits de Champions, els comentaris sobre la poca audiència i, sobretot, el que Saviano anomena "la màquina del fang", el ventilador que posava en marxa el govern de Berlusconi per escampar brutícia contra tots els seus opositors, i la mateixa que escamparen contra els magistrats que a partir del 1983 formaren el consorci anti-Màfia -magistrats que s'ocuparen a temps complet dels delictes de Màfia i dels quals recordem sobretot Giovanni Falcone-. La premsa els desprestigià qualificant-los de "jutges estrella", i fins i tot una figura de la categoria de Leonardo Sciascia s'uniria a la campanya, tot i que no trigaria a rectificar i reconèixer la seva tasca. I el mateix Falcone va morir assassinat al 1992, empès cap al cel per cinc-cents quilos de trilita.

A partir d'aquí, Saviano passa revista a alguns temes prou coneguts, com el problema dels residus de Nàpols i el terratrèmol de L'Aquila, on tanta gent hi morí de ciment aigualit, i d'altres de més locals però no menys colpidors: la història de Piergiorgio Welby, un home que pateix una malaltia neurodegenerativa que li paralitza progressivament el cos i que emprendrà una campanya per una mort digna.

El que més sorprèn del llibre de Saviano no és la cobdícia ni l'afany de poder que hi trobem a tot arreu, sinó l'absurd absolut en què es basa tota la societat mafiosa. Si no fos pel dolor que contagia tot el que toca, se'n diria que assistim a una obra de Beckett, un Tot esperant Godot en què s'eternitzen gestos, rituals, jerarquies de poder sense més sentit que la pervivència d'un mesquí sentiment de poder que no fa viure millor a qui el gaudeix, però dóna sentit a una vida que no s'entén de cap altra manera.