El meu regne per una espasa
Aquesta edició de les cartes de batalla intercanviades per Joanot Martorell i Joan de Montpalau ve de la mà de l’editorial Barcino. La benemèrita institució, a través de la seua col·lecció Tast de Clàssics, ens està proporcionant, des de fa uns quants anys, una sèrie de títols emblemàtics de la nostra literatura medieval versionats per escriptors actuals. Va començar Carles Duarte, amb la poesia de Jordi de Sant Jordi, i van continuar, després, autors com Josep Piera (que ens va oferir una tria del colossal corpus poètic ausiasmarquià), Alba Dedeu (amb una delicada interpretació de Lo somni de Bernat Metge), Marta Pessarrodona (que va titular Jesús i les dones una oportuna antologia de la Vita Christi d’Isabel de Villena), Eduard J. Verger (encarregat de posar a l’abast d’un lector actual els Perills d’amor de Roís de Corella), Albert Mestres (qui, amb Marta Marfany, ens ha fornit una estimulant versió moderna de la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda) i finalment Joan-Lluís Lluís.
L’escriptor nord-català s’ha demostrat suficientment versàtil per ressuscitar aquesta vetusta correspondència bèl·lica oferint-la al lector d’avui no amb interès arqueològic, sinó com un tall de documents capaços de dir-nos alguna cosa -encara- sobre les emocions i la vida quotidiana d’un dels més grans clàssics de les nostres lletres.
Pel que sabem de Joanot Martorell degué ser un tipus apassionat, violentat per les servituds de l’honor i d’espasa fàcil, un aristòcrata típic ben integrat en els alts cercles d’aquella València prodigiosa que va saber proporcionar, al segle XV, un grapat de lletraferits genials absolutament irrepetible. Aquells tipus es coneixien bé i fins i tot estaven emparentats: Jaume Roig (l’autor de L’espill, que també acaba d’editar Barcino en versió d’Antònia Carré) era el metge d’Isabel de Villena; Ausiàs March es va casar amb Isabel Martorell, la germana de l’autor del Tirant lo Blanc.
La qüestió del parentiu és el motor del llibre de què ara m’ocupe. Una altra germana de Joanot, Damiata Martorell, va ser seduïda pel seu cosí Joan de Montpalau. Els dos amants van compartir llit, però, a l’hora de fer cap a l’altar, a Montpalau li va entrar una desgana infinita. Enrabiat per l’afer, Joanot va exigir reiteradament al cosí llibertí que netejara el nom de la seua germana. Com que Montpalau no hi tenia cap interès, ambdós cavallers es van intercanviar una sèrie de lletres de batalla en què es reptaven a un duel.
En realitat, el duel no es va celebrar mai. Per Martí de Riquer sabem que Joan de Montpalau va solucionar el tema amb el pagament de quatre mil florins. De matrimoni, ni parlar-ne.
A les cartes en qüestió, fet i fet, un desaforat Martorell repta i provoca reiteradament Montpalau, però la resposta que obté d’aquest no passa d’una desmenjada ironia (retreu al seu contrincant que li escriga termes com “sil·logisme” o “relatar”, però Martorell, que no és manc, li retruca que el significat d’aquests mots és ben conegut per qualsevol vailet de la ciutat). Com el seu futur personatge Tirant lo Blanc, Joanot Martorell està disposat a conquistar l’Univers, però s’acontentaria podent pactar un jutge per a poder enfrontar-se al seu enemic amb una espasa i una llança. I és aquest tot l’argument d’aquestes lletres.
Com bé suggereix Joan-Lluís Lluís, l’espasa de Martorell es degué rovellar, però ell es desfogaria bé, anys a venir, amb les aventures que va imaginar per al seu Tirant. En aquest excitat protagonista va bolcar tota la seua passió de cavaller sense rival possible. I la Literatura en va eixir guanyant clarament.