Ferran Torrent: "En quatre anys he passat una pandèmia, un càncer de pròstata i ara la puta riuada"

BarcelonaL'escriptor Ferran Torrent va viure la tragèdia de la DANA en primera persona des de Sedaví (Horta Sud), el poble on va néixer, situat a 8 quilòmetres de València, al costat d'Alfafar, Benetússer i Paiporta, i a 30 quilòmetres de Xiva. Ara viu a casa d'un amic de la capital perquè la planta baixa de casa seva va quedar desfeta. Està trasbalsat perquè diumenge va saber la mort terrible d'un veí que estimava, pare de dues criatures.

— Físicament i mentalment estic rebentat. No sé què pot eixir d'ací.

La primera pregunta era com està.

— Molt afectat. No per mi, perquè jo ja ho tinc assumit. Tinc una planta baixa que l'he de refer tota, i això seran dos anys de no menjar gamba i ja està. Però han mort tres persones que coneixia, sobretot una d'una forma molt dramàtica, perquè estava ofegant-se en el cotxe i parlant amb la seua dona, i això em té dos dies sense dormir. Perquè a més era un tio collonut. El que passa és que estava impedit perquè havia tingut un ictus, no tenia força, va voler salvar el cotxe i... això em té rebentat.

Em sap molt greu.

— Passa una cosa: no tenim experiència en aquestes desgràcies. Jo no havia vist mai el meu carrer amb mig metre d'aigua de banda a banda en la puta vida, i tinc 73 anys. És a dir, si a mi m'agafa venint en cotxe de qualsevol lloc, hauria tingut un problema gros. Perquè estem habituats que ploga 100 litres. Però no estem habituats que hi haja un tsunami. Al meu poble no plovia.

No hi va ploure, però es va inundar.

— A l'Horta Sud no ha plogut. Tota l'aigua que ha vingut és com si hagueren rebentat quatre preses alhora. El dia anterior sí que vaig arribar a casa a les 7 o les 8 d'un dinar. Mira, és el destí. Però tenia clar que al garatge impossible, perquè hi ha una rampa i allà hi va l'aigua segur.

Va ser molt ràpid, oi?

— Rapidíssim, rapidíssim. Jo estava parlant amb un amic per telèfon i veig que entra aigua per baix la porta i dic: "Que estrany, si no plou". I òbric la porta i m'entra una onada d'aigua. Vaig deixar el telèfon i encara vaig poder tancar. Quan vaig tenir mig metre d'aigua, vaig pujar a dalt amb documents, ordinador, aliments, roba, el que podia salvar, i ja està. Tota la resta, a la merda.

Donava crèdit a la situació? Quina sang freda...

— Tinc un cervell molt pragmàtic. És a dir, hi ha gent que ha mort perquè volia salvar els collars de l'àvia. Jo vaig agarrar documents, aliments, ordinador, potser alguns diners que tenia a baix i totes les sabates. La roba que estava penjada no. Vaig pensar: "Home, si m'he de fotre tota la roba que tinc, és que ens n'anem tots avall".

Sempre va pensar que no arribaria tan amunt.

— Estàvem tots al balcó i jo deia als veïns que no pujaria, per una raó lògica: "Aquí no plou, tota l'aigua que ve, ve de 40 quilòmetres, per tant, l'aigua s'està repartint per tots els pobles. No patiu que no arribarà al balcó ni boig. Nosaltres som l'últim poble". Ara, si haguera plogut 400 litres per metre quadrat, sí que ens hauríem preocupat.

Estàveu al balcó parlant entre els veïns?

— Hòstia, això no ho havíem vist en la vida. Jo tinc uns veïns enfront amb una criatura de 3 mesos. Quina sort vam tindre en el meu carrer? Que hi havia tants cotxes amuntegats que feien de mur que no deixaven baixar l'aigua. De manera que en el meu carrer arribava al mig metre i en uns altres, als dos metres d'aigua.

Quines imatges li han quedat fixades?

— Quan vaig baixar i vaig veure la nevera flotant, mig metre d'aigua, fang, doncs vaig quedar desolat. Perquè tinc molts records, tinc mobles boníssims que havia comprat amb molt d'esforç. Però quan vaig saber tot el que havia passat vaig dir: "No te queixes, tio". Jo he tingut sort. Ara estic vivint a València i supose que fins que no passe un mes no podré entrar, perquè hi ha molt fang, està tot per llençar, i estan arreglant-ho i netejant-ho, hauré de posar fins i tot el terra nou. El primer que m'ha preocupat és vindre a comprar els mobles, que em donen la factura perquè l'assegurança i les ajudes de l'Estat o la Generalitat els paguen. Si no ho demane ara, en un any no tindré mobles, perquè hi ha 200.000 persones que necessitaran mobles, pintors, faltarà de tot.

Ha pogut tornar a casa?

— Vaig dormir dos dies a casa. Dormir és una forma de dir, clar. Quan ja em van dir que hi havia focus d'infecció, me'n vaig anar a casa d'un amic a València. Vaig a Sedaví de tant en tant perquè hi ha els obrers a casa.

Van rebre algun avís?

— No puc precisar l'hora, cap a les vuit va sonar una alarma que cridava com un boig, però l'aigua ja anava de banda a banda del carrer. Això ha sigut un desastre de gestió absoluta.

Com és la vida a Sedaví avui?

— Una miqueta millor, però ara tenim un problema: tot el clavegueram està ple de fang. El fang s'endureix, i si plou tornarà a eixir i, si no plou, quedarà taponat. Supose que ho tenen previst, no ho sé. Ahir vaig anar a veure el cotxe en un segon soterrani acompanyat d'un bomber de Cadis i era tètric. No hi ha hagut cap mort al garatge, eh! Però em va enfocar amb una llanterna el cotxe i em van dir: "Está todo rebentado". Sempre tens l'esperança que pots salvar alguna cosa. El cotxe rai.

Va anar a la manifestació multitudinària del cap de setmana?

— Sí, hi vaig anar. Hi havia molta gent, molts joves, i això que molta gent dels pobles de l'Horta Sud no tenen comunicació en cotxe i no podien eixir del poble. La veritat és que em va impressionar, sí.

Què li ha semblat la reacció de la gent?

— Brutal. Brutal. Brutal. Milers i milers de persones. Et reconcilia una mica. Totes les generacions sempre ens queixem de les generacions anteriors però... de meravella. No podia esperar eixa reacció, em pensava que hi havia més egoisme.

Li ha sorprès la gestió de la catàstrofe del PP?

— És que ha sigut molt inepte. Però molt. Estan mentint, estan mentint descaradament. Es veu clarament, com se contradiuen. I no parlaran a les Corts fins dijous? O siga, que estan preparant bocs expiatoris.

Què creu que hauria de fer el PP, Mazón i el seu govern?

— Home, si el PP no els fa dimitir, el PP tindrà un problema perquè la gent no ho oblidarà. Això no és una riuada, és una cicatriu. Hi ha un abans i un després. I crec que faran falta 50.000 psicòlegs. Perquè la gent ho ha perdut tot però a més... Aquest veí meu va parlar amb la seua dona fins a l'últim minut, fins a quedar-se ofegat. Com creus que estarà eixa dona? Però si el necessite jo, el psicòleg, de pensar en la mort d'un tio que a més m'estimava molt. Porte dues nits que no he pegat ull. No pare de pensar en aquesta gent. Quan parlem de la mort sempre faig dues distincions: la mort i com mors. Si estàs dues hores mirant la mort, això és horrorós. És horrorós. Si et foten un tret al cap, o et fas un cop contra la paret, veritablement és una desgràcia, però dues hores mirant la mort? La impotència de no poder evitar la teua mort? Conec un tio que va estar vuit hores agarrat a un arbre i diu: "Hòstia, no era el meu problema, eren els cadàvers que passaven per allà d'animals i de persones". Eixa imatge, com te la lleves del cap?

Mai, mai s'esborrarà.

— És molt bèstia. Per a mi, hi ha un abans i un després claríssim. Quin serà el després? No ho sé. Perquè conec ja vuit o deu negocis que no obriran. El meu cas, te'l dic com un exemple. Jo he fet el triplet: en quatre anys he passat una pandèmia, un càncer de pròstata i ara la puta riuada. I en aquest temps he escrit dues novel·les. No sé què més vindrà, no sé si algun dia m'afectarà psicològicament tot açò. Perquè ara, com que estic amb el nervi de solucionar, ajudar... però potser d'ací un any m'entrarà la depressió. La veritat és que tinc sempre bon ànim i humor, i el meu cervell tan pragmàtic no em deixa caure ara, però sé que em passarà factura, soc humà. De quina manera? No ho sé.

Tot plegat contrasta amb el fet de rebre, fa tot just un mes, el premi de les Lletres de la Generalitat valenciana.

— Ahir un amic meu em deia: "L'hauries de tornar". Jo dic: "No puc tornar un premi ara perquè seria demagògia". A més, hi ha una cosa que la gent que m'ha criticat no sap: a mi m'entregaren el premi el dia 8, no aní el dia 9, que era la qüestió política. No per res, encara que haguera estat el Botànic tampoc hi hauria anat, perquè a mi les celebracions aquestes m'importen poc. Jo faig una rebuda estrictament literària a un premi de trajectòria literària. Estan premiant un escriptor en català, ja s'ho faran ells. Si després resulta que volen traduir l'Estellés del valencià al català, eixa bogeria és d'ells, no meua. Jo tinc l'esquena bastant dura.