Marta Pessarrodona: "Per publicar contes, ara has de demanar permís"

Barcelona(Quasi) tots els contes reuneix 24 narracions. Hi trobem Nessa: narracions, publicat l'any 1988; Ever more: ficcions, que va donar a conèixer set anys després, i sis inèdits. La distància entre l'autora i el conte és, tot sovint, força borrosa.

Els contes es basen en coses que has viscut, però hi poses més pa que formatge, òbviament: per alguna cosa és literatura!

Ha posat en ordre els contes pocs mesos després de rebre el Premi Nacional de literatura.

Ho he fet perquè els dos llibres no estaven a l'abast dels lectors. Crec més en la generació jove d'ara que en la contemporània a la publicació dels llibres.

Per què?

Qui millor aprecia una obra literària és la generació que va néixer mentre s'estava fent. Confio tenir lectors que van créixer a finals dels 80, moment de la publicació de Nessa: narracions.

Des de la publicació de Donasses l'any 2006, ha fet una antologia de la seva obra poètica, ha donat a conèixer un nou poemari i dos assaigs sobre els catalans exiliats.

M'ha anat bé anar a viure a Sant Cugat, i sobretot en les condicions en què visc: hi ha dies que no surto de casa, només passejo una estona. Tenia por que les flors i els arbres em deixessin una mica encantada, però per sort no ha anat així.

L'última traducció que ha fet és Tres guinees, de Virginia Woolf, una de les seves autores de capçalera.

Woolf i el grup de Bloomsbury són un vell amor que no he deixat mai, igual que el tema de l'exili. A principis dels 70 em vaig decidir a aprendre llengua anglesa i me'n vaig anar cap allà. La biografia de Quentin Bell sobre Woolf, publicada el 1972, em va ensenyar més llengua que cap altra cosa, i em va portar a llegir Woolf de manera sistemàtica: primer les novel·les, després els assaigs. I llavors la resta del grup de Bloomsbury, que encara ara em fascina tant perquè va ser el primer grup cultural britànic en què homes i dones estaven en la mateixa situació.

Va decidir que escriuria en català una dècada abans de descobrir Woolf, a punt de publicar uns poemes en castellà en una revista a Cuba.

Ho vaig aturar a temps i no van arribar a sortir mai. Cal tenir en compte que als que no vam tenir una educació catalana ens ha costat molt més arribar a dominar la llengua. Tampoc no hi havia mercat... Jo vaig passar de recitar La vaca cega i llegir Folch i Torres de petita a Salvador Espriu. Sense transició entre els uns i l'altre.

Nessa: narracions comença amb un conte emmascarat de pròleg on explica algunes de les referències que l'han acompanyat durant dècades: Gertrude Stein, James Joyce, Susan Sontag i Doris Lessing. Pel que fa a la literatura catalana hi esmenta, sobretot, Mercè Rodoreda, estranys interessos com Miquel Llor i, finalment, Josep Carner i Rosa Leveroni. N'hi afegiria cap més?

Caterina Albert. Com a contista és extraordinària. I com a novel·lista també: m'agrada fins i tot Un film (3.000 metres), i em sembla una vergonya que les filologies catalanes dels nassos la menyspreïn, igual que menyspreen la seva poesia, que tot i ser modernista em sembla molt bona.

Un film és l'única novel·la urbanita de Caterina Albert. Vostè ho ha estat molt de temps: una bona part dels seus contes passen en ciutats, sobretot Barcelona, Londres i Berlín.

Ara ja no ho sóc tant, d'urbanita. Estic feliçment casada amb Londres, tinc un adulteri amb Berlín i subsidiàriament una història d'amor amb Zuric.

La seva relació literària amb aquestes ciutats -i les cultures que representen- també segueix el mateix patró?

Els meus trenta anys van ser anglesos, els quaranta alemanys i els cinquanta hebreus. Quan començo un tema m'agrada explorar-lo a fons: espigolar no m'interessa tant.

Afegiríem Buenos Aires, al catàleg de fascinacions.

Sens dubte. Pel Borges poeta i sobretot pel contista. Si ressuscités potser no el publicarien: per publicar contes, ara has de demanar permís.

La majoria de contes del seu recull estan plens de referències literàries i culturals.

M'agrada la vida intel·lectual i l'alta cultura. M'és igual, no ser popular. Amb tot el que faig, intento no tractar de tonto l'eventual lector, que considero intel·ligent. La complicació és una bona manera de fer que el lector vagi més enllà.