Si en comptes de néixer fa prop de tres mil anys al cor de la mar Mediterrània, Homer hagués viscut al sud dels Estats d’Units d’Amèrica durant la primera meitat del segle XX, qui sap si no hauria escrit les novel·les -formidables huracans del llenguatge- que va escriure William Faulkner.
Els personatges faulknerians són, en la seva majoria, grangers, comerciants de cavalls, militars, mestres rurals, pagesos, pastors d’església, esclaus o exesclaus negres, amos de plantacions, vagabunds, contrabandistes... I la majoria de les seves històries transcorren al comtat de Yoknapatawpha (estat del Mississipí) durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, és a dir, en un món encara preindustrial, poblat pels espectres d’una època extingida -anterior a la Guerra de Secessió- però encara present, ni que sigui d’una manera fantasmagòrica. Tenint en compte l’aparent poca sofisticació dels seus personatges i escenaris, Faulkner hauria d’haver estat, sobre el paper, un realista en la línia brutal d’Émile Zola. Va optar, però, per fer l’operació contrària. Sense caure en romanticismes, va donar als seus personatges -rudes, primaris, violents, poc cultivats- una dimensió èpica, i va conferir a les creences, la història i els costums del sud dels EUA una dimensió quasi bíblica.
La novel·la El llogaret, publicada originàriament el 1940 i que ara el lector pot llegir per primera vegada en català gràcies a una traducció sensacional de Maria Iniesta i Agulló, permet comprovar com Faulkner duu a terme aquesta operació mitologitzadora mitjançant un ús imaginatiu i barroc del llenguatge. En la prosa de Faulkner hi conviuen l’èpica homèrica, el to grandiloqüent i profètic de l’Antic Testament, la gràcia narrativa de Cervantes, la gosadia metafòrica de Shakespeare, la voluntat del realisme francès del XIX de retratar exhaustivament una societat concreta, i la llibertat tècnica i estructural del modernisme anglès. Un espectacle, sí. Però l’important és que aquest desplegament d’influències i recursos serveix ni més ni menys que per relatar les vides d’un grapat de grangers.
Per fer més explícit el parentesc entre el seu Sud i els grans relats fundacionals d’Occident, Faulkner no s’està de recórrer contínuament a comparacions i a referències diguem-ne sublimadores. Del “llogaret” del títol, el Revolt del Francès, en diu que és “un poblet recòndit […], abandonat, i on un cop, per casualitat i accident, l’ejaculació pròdiga de l’Olimp havia fet arrelar una llavor cega”. I tot això, segons el narrador, és el que hi ha sota la terra: “Helena de Troia i les nimfes i els bisbes amb mitra que ronquen, els salvadors i les víctimes i els reis”.
Explorar un microcosmos
A grans trets, El llogaret conta l’arribada de diversos membres de la misteriosa família Snopes al Revolt del Francès, i com Flem Snopes, el patriarca del clan -unit només en l’ambició i l’afany de supervivència- va usurpant cada cop més poder i més capacitat d’influència al capitost local, Will Varner. Una frase dita pel personatge més perspicaç de la novel·la, el Rattliff, un venedor de màquines de cosir, condensa la inquietant amoralitat de tota la família: “Hi ha coses que ni un Snopes no les faria. No sé ben bé quines, però segur que n’hi ha”.
Sigui com sigui, la peripècia dels Snopes li interessa menys, a Faulkner, que el retrat i l’exploració del microcosmos del Revolt del Francès. Per això l’estructura de la novel·la és desordenada i fa la impressió d’haver estat poc o gens planificada, i per això també sovint es recrea en episodis o se’n va darrere de personatges poc significatius per a la trama principal. En aquest sentit, són gloriosos els passatges dedicats a l’afer entre un idiota i una vaca (entre còmic i transcendent), a la subhasta i posterior estampida de cavalls salvatges, i a la fascinació que genera entre els mascles l’Eula Varner, barreja de monstre mandrós i de deessa pagana.
Les novel·les de Faulkner -i El llogaret n’és un exemple evident- són, més que no pas artefactes narratius, masses verbals denses i crepitants, plenes de sensorialitat, de visceralitat i intel·ligència. Torrencials, esquerpes, inspirades, semblen escrites a raig. O dictades pel passat i la terra.