Els dietaris de Joan Estelrich, un home brillant i dispers

Joan Estelrich va ser un dietarista compulsiu durant tota la seva vida. L'edició d'aquest volum, a cura de Manuel Jorba, inclou els dietaris dels anys 1914, 1918, 1935, 1936, 1940, 1943, 1948 i 1949. Són els que es conserven al Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Tota la resta va ser destruïda o es va extraviar. O bé no està a l'abast dels estudiosos.

Estelrich confegia els seus dietaris com a punt de partida per a unes ambicioses memòries que la mort prematura li va impedir d'escriure. Això explica el caràcter brut, taquigràfic i narrativament poc elaborat de la majoria dels textos. Amb tot, la seva vàlua literària és més que considerable, sobretot perquè la personalitat confiada, brillant, forta i turbulenta d'Estelrich sovint es concreta en una prosa densa i vibrant, intel·lectualment molt sòlida. És evident, tanmateix, que si aquests Dietaris resulten apassionants sobretot és per la mina d'informacions històriques que ofereixen i per l'envergadura personal de l'autor.

Carismàtic, charmant, cultíssim i d'una ambició perfectament programada, Joan Estelrich va ser molt precoç. Les notes del 1914 i el 1918 desprenen la simpàtica afectació dels adolescents creguts, sensibles i intel·ligents. I fan la impressió que les va escriure no com el jove principiant que era sinó com l'adult potent que aspirava a ser. Bibliòfag i enamoradís, el jove Estelrich ja està molt ficat dins el món literari: coneix Ors, Carner, Oliver… Una de les seves obsessions és la internacionalització de la cultura catalana. I ja fa gala d'un catalanisme convincent: "Sóc català, de Mallorca o sense Mallorca".

La plenitud de l'intel·lectual

Per raons òbvies, les dues-centes pàgines i escaig del 1936 són les millors de tot el volum. Estelrich està en plenitud. Conferències, festes, viatges, lectures, escriptura, reunions, congressos, amants i conspiracions político-culturals formen el seu dia a dia. És una de les figures del món polític i cultural català i espanyol: home fort de Cambó, responsable de la Bernat Metge, diputat a Corts… Es relaciona amb el bo i millor de la intel·lectualitat mundial: Ungaretti, Valéry, Zweig, Girondo… Un dels seus objectius és fomentar l'acostament catalanobalear. L'inici de la Guerra Civil l'agafa fora d'Espanya, però de seguida veu que tot el pes de la història li ha caigut a sobre. Catalanista de la Lliga, li fa pànic la possibilitat d'una revolució bolxevic i el subleven els abusos de la FAI. Així i tot, sap què implicarà per a Catalunya una victòria dels franquistes. Atrapat "entre dos extremismes igualment nefastos", sent que "com a català" ha de desitjar "el triomf del Govern i com a espanyol el dels sublevats". Trepidants i intenses són unes pàgines en què la història batega, en què els dilemes ideològics i els clarobscurs morals d'Estelrich provoquen vertigen.

Els textos dels anys 40, 43, 48 i 49 mostren un Estelrich envellit que s'intenta acomodar, cada cop amb un fatalisme més conformista, al nou ordre de coses ("el mal menor"), però alhora conscient de les nefastes conseqüències que el règim de Franco tindrà per a la seves conviccions de catalanista liberal. L'Estelrich dels últims anys encara és un home cosmopolita i mundà: viatja arreu del món, viu a París i a Tànger, segueix treballant per a la Societat de Nacions… Però ja és un home gastat. Cada cop escriu menys sobre qüestions polítiques. La tempestuosa relació sentimental que manté amb Elvira Balcells (molt més jove) demostra que encara és un vitalista, però també li exagera l'angúnia de fer-se vell. Així mateix, la seva dispersió congènita (un tret que Josep Pla va descriure a l'Homenot que va dedicar-li) cada cop és més notòria, i el fa ser improductiu.

Després de llegir aquests Dietaris , potser el lector sentirà que Joan Estelrich és el típic cas en què l'home és superior a l'obra que va deixar. Tindrà raó. Per sort, en el gènere dietarístic l'home i l'obra es fusionen. Justament per això val tant la pena llegir aquest volum. Perquè és l'empremta d'un home que va resumir la seva ambició vital i literària com "una síntesi de Don Joan, Werther i Faust". I perquè -grandeses i misèries, encerts i errors- la va acomplir.