Com bestioles de laboratori
Les situacions en les quals la creació de Pau Vidal, el detectiu filòleg Miquel Camiller, s'embolica són realment enginyoses. 'Fronts oberts' és la segona incursió en el gènere negre
BarcelonaPau Vidal (Barcelona, 1967) ha traduït al català un bon grapat de novel·les de l'escriptor sicilià Andrea Camilleri i segurament és inevitable que el traductor al final hagi començat a teixir les seves pròpies històries criminals. Camilleri és un bon exemple de com la novel·la de lladres i serenos sovint ha anul·lat la vella condemna a cobertes toves i venda al quiosc. També la literatura de gènere pot aixecar polseguera i sacsejar les consciències.
L'última novel·la de Pau Vidal, 'Fronts oberts', malauradament no pertany a aquests audaços projectes d'anàlisi social. L'autor ha adaptat el gènere criminal perquè li proporcioni una coartada per a una llibertat imaginativa sense límits. Com que estem en un entorn de literatura lleugera, no cal preocupar-se gaire de si els embolics són versemblants. D'acord, però llavors ja no estem en l'espai de la lògica implacable que exigeix la feina d'un detectiu, sinó al regne de la fantasia. I així, Miquel Camiller, un filòleg que dóna classes de llengua als futurs Mossos d'Esquadra bé pot acabar lligant els fils d'un crim macabre.
El més impressionant de la novel·la és el diàleg intern del narrador. El protagonista és conscient que no compleix cap condició per resoldre la situació davant la qual s'ha trobat per un simple cúmul de circumstàncies. Les situacions en les quals Camiller s'embolica són realment enginyoses: ha de justificar davant d'ell mateix per què la policia l'hauria volgut subornar amb una moto de gran cilindrada o com és que li han deixat ficar el nas, sense més ni més, al dipòsit de cadàvers de la Guàrdia Civil...
L'autor subratlla irònicament les incongruències de la trama, però aquesta actitud d'autoanàlisi es confirma també en un àmbit una mica més delicat. El narrador es desespera perquè intenta parlar amb els habitants d'un poble del Maestrat sobre el crim, però no aconsegueix ni tan sols que li parlin en català. No se'n fien, conclou, perquè "se senten com bestioletes de laboratori" davant la seva insistència. I aquest és el veritable problema d'aquesta novel·la. El narrador es vanta que no és capaç de cap mena d'empatia, però tanmateix s'entesta a analitzar el filó que el porta a descobrir les activitats d'un pederasta. I ho fa amb la fredor d'un filòleg que busca errors en un text.
L'argument central del llibre sobre els abusos sexuals m'ha fet recordar la pel·lícula 'Mystic river', en la qual Clint Eastwood dirigia els actors deixant clara una ferida inesborrable, que marca per sempre més, però també la indiferència de l'entorn i com els homes, amb aquella cara impassible de Sean Pean, sempre són els guanyadors. I, en general, tots els detectius, començant per Philip Marlowe, passant per Montalbano i Wallander, i fins i tot el ridícul homenet amb bigoti que encarnava el Poirot d'Agatha Christie -si esmento només els personatges que m'han entretingut els diumenges a la tarda- han transmès el respecte màxim per les víctimes. Evidentment, es pot parlar de crims amb un llibre d'estil a la mà, de fet, és un recurs brillant.
El domini de la llengua i de tots els seus registres que desplega Pau Vidal fascina. Hi ha una pregunta prèvia que 'Fronts oberts' ignora, però que qualsevol autor s'hauria de plantejar: ¿sóc conscient que el que descric no és un problema teòric?