Coia Valls: “La novel·la històrica és un repte apassionant”

Tot i que va debutar amb La princesa de Jade fa només cinc anys, quan en feia 50, Coia Valls ha recuperat el temps d’absència a les llibreries publicant pràcticament una novel·la cada temporada. El mercader, que s’ha traduït al castellà i a l’italià i que aviat es publicarà al Brasil, va arribar el 2012, editat per Ediciones B. Després va entregar Les torres del cel (2013) i La cuinera (2014) i ara presenta Amor prohibit. Aquesta vegada ambienta la història a la Catalunya del primer terç del segle XV. Els seus protagonistes són el sacerdot Marc Roselló i Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de la Seu d’Urgell. Entre ells dos neix una relació que serà perseguida a tots els nivells.

Per què va començar a escriure?

Tinc el convenciment que escriure m’ordena i em completa. És una manera de trobar els matisos a aquell bocí de paisatge que tens al davant i que canvia només quan t’atures a mirar-lo i l’expliques. No som únicament el que vivim, sinó també el que imaginem i somiem, deia Borges. Hi estic d’acord.

¿És per aquest motiu que s’ha centrat en la novel·la històrica? ¿Com s’ho fa per traslladar-se a una època tan remota com el segle VI, en el cas de La princesa de Jade, o a principis del segle XI, com passa a Les torres del cel?

La novel·la històrica és un repte apassionant. En qualsevol cas, jo no sóc historiadora, sinó novel·lista, i sempre vaig a parar allà on em porta la història que vull explicar. En el cas de la primera novel·la, el que de debò és important és intentar narrar un viatge vital que et transforma i et torna diferent. Es concreta en l’expedició de dos monjos nestorians, un teixidor i el seu fill des de Constantinoble fins al sud de la Xina per trobar el secret de la seda segles abans que Marco Polo. Al mateix temps també vaig donar protagonisme a tres dones de diferents orígens i cultures que, així i tot, compartien alguns elements i permetien construir una reflexió comuna. Les meves novel·les sempre volen entretenir, però busco que hi hagi una segona lectura possible.

I va a un ritme força alt. ¿Treballa en més d’un llibre alhora?

A mesura que vaig coneixent gent i que trobo històries que em motiven vaig obrint projectes. Ara bé, intensament només treballo en una novel·la. No és fins que entro del tot en una història, i que aquesta m’embriaga fins al punt que no puc deixar d’escriure, que no m’hi dedico en cos i ànima. Ara tinc dues novel·les començades i una altra que està ambientada al segle IV i que la tinc molt avançada. M’hi vaig posar just després de La princesa de Jade, però la vaig deixar córrer un temps perquè encara sentia la cançoneta rítmica de l’altra. Necessito llegir els textos en veu alta abans de donar-los per bons. No sóc la primera que ho fa, evidentment.

Sempre que em parlen de llegir en veu alta imagino Flaubert declamant Madame Bovary.

Escric en absolut silenci i solitud. Necessito percebre corporalment allò en què treballo. Ho visc. I tant de bo això no canviï.

Quan va començar Amor prohibit?

L’any 2011 vaig veure una notícia sobre un grup de sacerdots del bisbat de Solsona que s’havien afegit a un manifest de teòlegs per revisar el debat del celibat obligatori dins l’Església. Això em va portar a recordar una història que de petita m’havia explicat l’avi. Després d’un petit terratrèmol a Valls el 1845, una relació que fins llavors estava oculta es va veure exposada: el que fins llavors havia sigut un pecat de família va quedar connectat a la notícia sobre el celibat i la seva revisió.

A la novel·la hi ha dos terratrèmols: el que sacseja Catalunya el 1428 i el sotrac de reaccions que provoca l’amor entre el Marc i l’Agnès.

Van ser una parella que vivia com si estigués empestada, acusats per l’Església i pels seus. Amor prohibit mostra un seguit d’experiències vitals de solitud, de ràbia i de desig, i posa en escena una relació intensa i clandestina entre el sacerdot i ella.

La medicina hi té un paper important des del principi, quan l’Agnès ha sigut atacada i sap com curar-se.

És l’altre gran amor prohibit del llibre. Les dones no podien accedir a la medicina ni practicar-la, encara que els reis i les reines tinguessin a la cort dones que no només feien de llevadores, sinó que tenien cura de la salut, i que sovint eren jueves. Recupero dos personatges històrics, Floreta Sanoga i Margarida Tornerons, per demostrar que no eren només fetilleres, sinó que s’havien format i tenien accés a la ciència. Podien ser tan efectives o més que un home. De Sanoga i Tornerons se n’ha parlat poquíssim.

Al final de la novel·la diu que cada vegada que publica se sent “cofoia” però al mateix temps difícilment s’estalvia “una glopada d’enyorança”.

Abans de La princesa de Jade tenia llibertat total, perquè no hi havia cap expectació pel que pogués fer. Ara puc tenir la por de decebre, però tinc la sort de tenir lectors molt fidels. El feedback és molt interessant. Quan acabo un llibre estic a les mans de qui em llegeix!