L’última obra de Jason no suposa una revolució en les constants estilístiques del noruec, un dels autors europeus amb més talent del moment. El d’El gato perdido torna a ser un món poblat per animals antropomòrfics, d’una deliciosa melancolia, tocs d’humor negre i inesperades fugues fantàstiques. Els seus habituals personatges solitaris i hermètics són aquí un detectiu privat i una llibretera que es coneixen quan el primer troba el gat perdut de la segona i li retorna. Jugant amb els codis de la novel·la negra, Jason ordeix una intriga criminal que, en el fons, és només una excusa per desplegar un romanticisme fosc i condemnat al fracàs. I el traç minimalista de l’autor despulla uns personatges en què fredor i hieratisme només amaguen una profunda tristor. A El gato perdido tampoc falten els habituals flirtejos amb gèneres pulp com la ciència-ficció -una subtrama d’invasions alienígenes, poca broma- ni l’habitual talent del noruec per a les el·lipsis: si a Espera un esternutservia per saltar de la joventut a la maduresa, aquí és el xiulet d’una tetera el que marca el pas de les dècades. Com un aliatge perfecte entre Raymond Chandler, Aki Kaurismaki i Carlos Vermut, Jason continua guanyant-se a pols el seu lloc en la història del còmic.