El món privat de Gustave Flaubert

Sempre és un bon moment per reivindicar la influència i el poder de la literatura en la història del pensament i a la inversa. No són excloents l’una de l’altra ni es poden comprendre sense la seva dependència. Plató, Nietzsche, Freud, Lévi-Strauss o Bachelard; Shakespeare, Tolstoi, Kafka, Gombrowicz o Pla, què són sinó escriptors, què són sinó pensadors? I de la mateixa manera hi podem incloure Flaubert. Provat està a Cuadernos. Apuntes y reflexiones, una selecció de textos de les vint llibretes de notes que va deixar Flaubert quan va morir -se n’han perdut cinc-, en una cuidada edició de Páginas de Espuma, a cura d’Eduardo Berti, també responsable de la traducció.

De Flaubert tenim la imatge de l’escriptor total, en el sentit que l’home vivia la literatura com a centre i fonament de la pròpia existència. Flaubert és un espectacle en ell mateix, un ésser literari absolut, extremament preocupat per la forma, la perfecció, l’harmonia, la tècnica i els colors. Una escriptura, la seva, dedicada a colpejar furiosament els seus contemporanis i especialment la burgesia i els mitjans, als quals feia responsables de totes les mediocritats i decadències: “ Los periódicos son una de las causas del embrutecimiento moderno... Un periódico es una tienda. Desde el momento en que es una tienda, el beneficio prevalece sobre los libros, y el clientelismo, tarde o temprano, acaba por hacer el resto ”. Una força torrencial capaç d’acumular muntanyes de documents, de llegir-se dos mil llibres abans d’escriure’n un. Un escriptor únic, totalment desproveït d’emoció i de moralisme, cercant sempre l’exactitud, capaç de menysprear el realisme a compte de la puresa absoluta de l’art.

Per als amants i estudiosos de la literatura són molt interessants i reveladors aquests Cuadernos..., tenen un gran valor documental, ja que mostren que va ser un escriptor capaç de mantenir viva la tradició, fent de pont i enllaç entre passat i futur, un futur que preveia frívol i avorrit. I alhora esportellava la modernitat. Una modernitat a cavall de la fascinació i l’interès per la cultura ancestral i el foc renovador del present. Podem resseguir, en aquests textos, els seus afectes personals i veure l’enorme sumari de lectures que va acumular al llarg de la vida: els clàssics grecs, Shakespeare i Cervantes; però també contemporanis com Balzac, a qui odiava profundament (“ ese legitimista, católico, siempre soñando con la Diputación y con la Academia Francesa, ignorante como un cubo y provinciano hasta la médula ”), o el seu deixeble Guy de Maupassant, a qui admirava i estimava de veres. Contràriament, però, al que passa en la seva literatura, en els quaderns trobem un Flaubert fragmentat que exposa el seu jo autèntic, incorruptible, sense cap mena de pudor. El llibre és un compendi d’apunts de lectures, d’aforismes, de pensaments sobre ell mateix i sobre l’actualitat, la història, l’art en general o la literatura; notes bolcades per als llibres que va escriure, però també per als que no va escriure mai, esborranys. Vivim la sensació d’explorar el taller de creació personal de l’autor mentre topem amb sorprenents esquitxos de crònica social de l’època i furiosos anhels. És captivador poder llegir els textos del Flaubert adolescent, quan tenia 16 i 19 anys: meravellosos retalls, plens de sensibilitat i maduresa, com en tenen dos textos escrits després de la mort dels seus amics de l’ànima Poittevin (el seu primer mestre) i Louis Bouilhet. També els extractes de les notes preparatòries per escriure el segon volum de la immortal i divertidíssima novel·la Bouvard i Pécuchet.

En tancar el llibre ens queda la impressió que Flaubert es va passar la vida planejant l’escriptura d’una obra literària enciclopèdica i monumental. Al cap i a la fi, potser aquests quaderns no són altra cosa que la descripció pessimista de les misèries intel·lectuals d’un geni impassible capaç de pintar uns apunts i unes observacions d’una exactitud i força expressiva meravelloses. Aquí teniu, en tot cas, el vestigi del món privat de Flaubert.