Les misèries del capitalisme explicades a través de la literatura
L’origen del mercat és canallesc. Aquesta és una de les afirmacions que l’assagista i professor César Rendueles (Girona, 1975) desenvolupa en el seu últim assaig. En parla des de Madrid, on és professor de sociologia de la Universitat Complutense: “De mercats n’hi ha hagut pràcticament en totes les societats que coneixem. La idea de mercantilitzar-ho tot és pròpia de canalles i vividors, i en un inici va ser molt mal vista. La gent que comerciava amb aliments era l’equivalent dels camells d’ara! El gran truc del capitalisme ha sigut fer-nos creure que la mercantilització generalitzada és pròpia de persones respectables i d’ordre, i que els que en desconfiem som rastaflautes i utòpics. Això no és veritat. La mercantilització extrema, avui, és també -tot i que no només- cosa de canalles i protodelinqüents. Aquesta idea s’entén molt bé si pensem en casos com l’escàndol de Volkswagen, les hipoteques subprime i Bankia”.
Igual que Sociofobia, el libre amb què Rendueles va debutar el 2013, Capitalismo canalla (Seix Barral) té tots els números per convertir-se en un dels assajos de l’any, encara que ja ha motivat algun atac contundent. Carlos Rodríguez Braun escrivia a El Cultural que l’autor “idolatra el món primitiu”, i que no mostra cap mínima comprensió de com “les interaccions de les persones no només són egoistes sinó que, a més, creen riquesa”. Fins a quin punt milions d’éssers humans han deixat enrere la misèria gràcies, precisament, al comerç, o es tracta d’una premissa massa generosa? El recorregut que proposa Rendueles analitza una trentena d’obres literàries que mostren aspectes econòmics de la societat on van ser creades.
El món agrari i feudal
Hesíode, els paramilitars de Xenofont i el Lazarillo
Al segle VIII aC, Hesíode descrivia, en el poema Els treballs i els dies, una societat “agrària desmercantilitzada”. La vida en comú dels habitants de l’antiga Grècia “es movia al ritme de les collites i la feina es regia per la batuta de les estacions”. És un món que, tres segles després, ja no era el mateix: l’ Anàbasi, de Xenofont, mostra “com una divisió de hooligans paramilitars grecs van a fer una ràtzia pel Pròxim Orient”. Rendueles afegeix: “En aquest llibre es veu molt bé com la distància entre comerciar, saquejar i piratejar era de grau. Si es podia, es comerciava; en cas contrari, s’optava pel saqueig”. L’autor de Capitalismo canalla considera que aquesta conducta es pot donar en l’actualitat “quan s’obren mercats” en països com l’Iraq després de ser envaït pels Estats Units el 2003: en principi, la motivació era la suposada fabricació d’armes de destrucció massiva.
El Lazarillo de Tormes (1554) es fixaria en el trànsit entre el món feudal i agrari i un altre model productiu que encara no havia nascut. “El Lazarillo es troba perdut -reconeix l’autor de Capitalismo canalla -. Vol estar al servei d’algú, sigui un noble, un monjo o un cec, però no se’n surt, perquè aquest model social ha entrat en decadència. Els clergues passen gana, i els hidalgos encara més: després del seu periple, el Lazarillo trobarà el seu lloc en l’incipient mercat laboral com a aiguader. La podríem definir com una professió no qualificada entre el precariat del segle XVI”. Rendueles escull Txevengur, d’ Andrei Platónov -escrita entre el 1926 i el 1928-, per exemplificar un “dilema molt important en relació al projecte soviètic, però també vàlid per a qualsevol alternativa anticapitalista: ¿com es poden generar les relacions socials denses que requereix el projecte socialista en una societat de masses, complexa i il·lustrada?”. Al llibre de Platónov, “les comunitats tradicionals han desaparegut, però en canvi es fa molt difícil pensar quina mena de nous vincles socials poden substituir-les”. Un dels grans reptes dels bolxevics, artífexs de la Revolució d’Octubre del 1917, era “posar en marxar els canvis enormes que implicava el socialisme en una realitat que amb prou feines acabava de deixar enrere el feudalisme, si és que ho havia aconseguit”.
L’hiperactiu Robinson
Daniel Defoe, el moralista, i la versió de Michel Tournier
Robinson Crusoe (1719) ha passat a la història de la literatura com aquell nàufrag que ha de sobreviure en una illa que, en un primer moment, li sembla deserta, tot i que no trigarà a descobrir-hi una tribu caníbal i a educar -eufemisme de sotmetre- Divendres, l’indígena que salva de ser assassinat. “El Robinson Crusoe de Daniel Defoe és una novel·la moralitzant: el comerç d’aventurers esclavistes ha de ser oblidat perquè és una font de desgràcies -recorda-. Robinson passa per tota mena d’aventures, i la conclusió a la qual arriba és que, tot i haver-se jugat la pell, la fortuna que ha aconseguit és la mateixa que si no s’hagués mogut de York, treballant modestament i acumulant diners”. La novel·la defensa, al capdavall -i aquí César Rendueles cita Terry Eagleton-, “l’avorrida vida dels burgesos ordenats i sistemàtics”.
Entre les adaptacions i reformulacions del personatge, a Capitalismo canalla es destaca Divendres o els llimbs del Pacífic, que Michel Tournier va publicar el 1967. “Aquesta novel·la explica l’absurditat de les rutines de Robinson Crusoe, que acaba construint una espècie d’utopia burgesa en una illa deserta, cosa que no té ni cap ni peus”, admet l’autor. Tournier fa que el seu nàufrag s’inventi tasques ridículament laborioses i sense cap finalitat pràctica. No menja el blat que ha cultivat per aconseguir collites encara més abundants que tampoc podrà consumir, i s’inventa lleis i càstigs que s’aplica a ell mateix.
Esclavisme i injustícia
El cor de les tenebres, de Conrad, i el venjador Michael Kohlhaas
“ L’esclavisme no és un residu del món antic, sinó un element central del desenvolupament capitalista”, escriu Rendueles abans d’abordar El cor de les tenebres, de Joseph Conrad (1899), on el mariner Marlow recorda el viatge que va emprendre pel riu Congo, superant tota mena d’obstacles -malalties, atacs d’indígenes, tempestes-, sempre amb un únic objectiu al cap: trobar Kurtz, cap d’una explotació d’ivori que ha embogit i es dedica a sotmetre i exterminar els seus treballadors. “L’esclavisme és una institució complexa que ha evolucionat al llarg de la història -explica-. Fa dos segles, durant l’expansió del capitalisme modern, l’esclavisme va passar per una etapa d’esplendor : sobretot s’emportaven gent des de l’Àfrica cap a Amèrica per participar en la fabricació de matèries primeres. És un residu del món feudal i antic durant l’expansió imperial: a finals del segle XIX, una part important del món estava sota les ordres directes d’un grup reduït de potències colonials. Això ha tingut efectes a llarg termini. El músic Miles Davis definiria aquesta expansió com «la invenció del Tercer Món»”.
Conrad també interessa Rendueles per la “subjectivitat danyada que es deriva de l’experiència colonial: genera un dolor enorme, una càrrega nihilista molt profunda, no només entre els colonitzats -que veuen com s’enfonsa el seu món- sinó també entre els colonitzadors”. Gairebé un segle abans, Heinrich von Kleist publicava Michael Kohlhaas (1810), en què el comerciant del títol és víctima d’una injustícia i exigeix que li sigui restablerta. Tot i que les seves accions són “legítimes i morals”, les conseqüències de les seves accions posteriors van massa enllà i acaben involucrant ciutats i persones que en un primer moment no hi tenien res a veure. Aquest mateix “camí de devastació” és el que inspira novel·les com Ragtime, d’ E.L. Doctorow, i el thriller Primera sangre, de David Morrell, sobre el qual es basaria Rambo, la història d’un antic boina verda del Vietnam que emprèn una revenja desproporcionada contra les autoritats nord-americanes després que un xèrif autoritari hagi intentat expulsar-lo de la seva jurisdicció.
La vergonya de ser pobre
Monstres del capitalisme: de Frankenstein als sensesostre
L’any 1939 John Steinbeck publicava El raïm de la ira, una de les novel·les imprescindibles per entendre la ruïna econòmica i anímica que va suposar la Gran Depressió de la dècada dels 30. “Gairebé quatre milions de persones van perdre el control dels seus mitjans de subsistència i es van veure obligats a abandonar les cases per trobar feina emigrant cap a Califòrnia -resumeix Rendueles-. El capitalisme primerenc va implicar mendicitat i que molta gent es quedés sense sostre”. N’hi ha que troben el seu lloc al món i d’altres que no, com el Frankenstein de Mary W. Shelley (1818), que vagareja pel món, creat pel científic més visionari del moment, intentant ser acceptat pels altres fins que es rebel·la contra la mesquinesa humana -convertint-se en criminal-, o el protagonista de I ara què, homenet?, de Hans Fallada (1933), que perd la feina en uns grans magatzems de Berlín i constata que “la pobresa és una vergonya i genera sospita”.
El menyspreu cap a la gent sense recursos del yuppie Patrick Bateman, d’ American psycho (1991), fa que es dediqui a assassinar-los brutalment. “Com a thriller, la novel·la de Bret Easton Ellis és una bírria -diu Rendueles-. Com a sàtira del neoliberalisme, en canvi, és una novel·la potent. La descripció etnogràfica és similar a la que Owen Jones fa dels brokers de la City de Londres a El establishment (2014): es mouen per valors com l’agressivitat, el sexisme, el racisme i l’homofòbia”. Seguim instal·lats en el món de Bateman? “Hem assistit a la normalització dels comportaments dels executius embogits d’aquella època -diu Rendueles-. Ara tots som una mica com Bateman: una mostra d’això és la generalització del discurs de l’emprenedor, que en el fons té un component important de masoquisme. Bateman és un sàdic. A l’emprenedor li agrada patir: l’autoocupació és una qüestió de pura subsistència, perquè en bona part està integrada per gent que ha sigut expulsada del mercat laboral tradicional. Al voltant d’això s’ha generat una retòrica absurda. Es parla d’avantguarda de la nova economia, però en realitat es dóna una assumpció d’aquest discurs tan nihilista del neoliberalisme de la dècada dels 80. Com deia Michel Foucault, ens hem convertit en empresaris de nosaltres mateixos”.