A Montauk, l’escriptor suís Max Frisch -autor d’ Homo faber i No sóc Stiller - practica un memorable exercici d’introspecció i autoanàlisi. La singularitat de la proposta és que el narrador (el mateix autor) es desdobla en dues persones: els fragments narrats en primera recorden alguns dels episodis més colpidors del seu passat; els que estan escrits en tercera expliquen, en present, el petit tour que Frisch va fer el 1974 pels Estats Units, experiència que el va marcar no tant per la recepció de la premsa nord-americana com pel cap de setmana que va passar amb una jove treballadora de l’editorial, Lynn, en un hotel de Montauk, població de Long Island que queda a unes tres hores en cotxe de Nova York.
Frisch tenia 63 anys, ella n’acabava de fer 31. A partir de petites excursions, situacions quotidianes i algun moment íntim, l’escriptor explica la fascinació que sent per Lynn. Tan aviat expressa que se sorprèn d’haver pogut “conèixer el cos d’ella” com explica el sou que cobra la seva amant -i la fragilitat laboral en què es troba- o admet, un pèl compungit, que Lynn té la mateixa edat que una de les seves filles. El ritme de Frisch és picat, difícil de concebre en un autor que se sentia vell -en alguns passatges, fins i tot proper a la mort- i una de les proeses del petit llibre és precisament la quantitat d’informació que conté i els matisos amb què és administrada. “Afrontar el temps, és a dir, l’eternitat en l’instant. Ser etern: haver estat”, llegim en un fragment. En un altre, Lynn li pregunta: “Et consideres un home maleït?” Hi ha molta ironia soterrada, a Montauk. Quan apareix per primera vegada el White Horse Tavern, comenta que els escriptors “recelen dels sentiments que no són fàcils de ser posats sobre paper”, i que això provoca alguns casos d’alcoholisme (amaga fins pràcticament al final del llibre que per culpa d’una borratxera al White Horse el poeta Dylan Thomas va perdre la vida). Assegura que els rosegadors de Central Park no són esquirols, sinó huties, que són grisenques i es dediquen, “sobretot, a aniquilar esquirols”.
La multidireccionalitat de Montauk, que Frisch sap canalitzar amb fluïdesa, convoca també els anys de joventut de l’autor, l’amistat amb un company d’escola aristocràtic, la primera història d’amor -dissortada-, les dues dones amb qui es va casar i la relació difícil amb Ingeborg Bachmann durant els anys que va viure a Roma. És una de les fites de l’autor i de la literatura europea de la segona meitat del segle XX.