“Mateu aquell gos! No veieu que és ressenyista?”

La crítica literària és una feina complexa i delicada, executada amb més o menys rigor, encara capaç de provocar més d’una polèmica -sobretot vinculada amb interessos de grans grups editorials- i, en el cas català, preocupantment endogàmica. “Si la feina dels pintors, músics o directors de teatre no acostuma a ser jutjada per pintors, músics o directors de teatre, en el cas dels literats són sens dubte ells qui n’escriuen ressenyes”. Aquesta cita del crític Marcel Reich-Ranicki (1920-2013) apel·la al context alemany, però seria factible aplicar-la al marc català, amb un valor afegit de negativitat: no només són -som- els escriptors els que escriuen comentaris sobre novetats editorials a la premsa o en publicacions especialitzades, sinó que a més es dóna amb freqüència la coneixença o fins i tot l’amistat amb els autors de qui es valoren llibres.

“Per al crític, la instància suprema són els seus col·legues”, escriu Reich-Ranicki citant Walter Benjamin a Sobre la crítica literaria, escrit el 1970 -pròleg de Lauter Verrisse, antologia de “crítiques demolidores”- que sintetitza les principals idees del respectat i temut líder d’opinió i que és acompanyat d’un epíleg d’Ignacio Echevarría escrit el 2014.

Reich-Ranicki planteja un recorregut breu i enriquidor per alguns dels grans noms de la crítica alemanya, des del pioner Gotthold Ephraim Lessing fins a Ernst Robert Curtius i Theodor W. Adorno, passant per Friedrich Nicolai i J.W. Goethe, que feia la distinció entre la crítica destructiva (“n’hi ha prou formulant i adoptant un criteri o un model qualsevol, i tot seguit tenir la insolència d’assegurar que l’obra en qüestió no s’hi ajusta, i que per tant no val res”) i la constructiva, “molt més difícil” (“Pregunta: què s’ha proposat l’autor? ¿La intenció era raonable i comprensible? ¿I en quina mesura ho ha aconseguit? Si responem a aquestes preguntes d’una manera sensata i afectuosa, donarem un cop de mà a l’autor”). Reich-Ranicki proposa ser “clar, concret i explícit”, perquè no s’ha de “sobrevalorar la influència directa de la crítica en l’èxit o el fracàs comercial, sobretot d’alguns llibres”. El cinisme de Goethe, defensor de l’opció constructiva, es fa evident quan en cita aquella parella de versos que fan: “Mateu aquell gos! / No veieu que és ressenyista?”