Les males puces de Thomas Bernhard

“La realitat, com la veritat, no és cap conte de fades, i la veritat no ha sigut mai un conte de fades”. Això va dir Thomas Bernhard l’any 1965, durant el discurs d’acceptació del Premi de Literatura de la Ciutat Lliure i Hanseàtica de Bremen, que se li havia donat per la novel·la Gelada.

Després de la cerimònia, Bernhard, que llavors tenia 34 anys, va dinar amb representants institucionals i amb els membres del jurat en “un restaurant distingit”, fins que a les dues va marxar amb un amic per cobrar el xec del premi al banc. L’escriptor tenia la urgència de pagar l’avançament d’una casa que havia comprat després d’aguantar el sermó de l’agent immobiliari, que no parava de repetir que la propietat “tenia unes proporcions extraordinàries ”. L’any de després del premi, Bernhard va tornar a Bremen en qualitat de jurat. Ell va proposar Elias Canetti, però l’oposició per part dels “pocs que el coneixien” va ser total, i fins i tot un dels companys de deliberació va dir: “És que també és jueu”. Van decidir que premiarien Hildesheimer, un nom que “durant totes les hores de debat no havia aparegut en absolut”. Els membres del jurat no ho sabien, però acabaven de concedir el guardó a un altre jueu.

“ Aquesta era per a mi la gràcia”, escriu l’autor d’ El malaguanyat i d’una impressionant pentalogia autobiogràfica -disponible en català a El Gall-, de la qual Els meus premis és un apèndix de lectura imprescindible. Bernhard hi detalla “nou dels dotze o tretze premis” que va rebre entre el 1963 i el 1976. No estan endreçats per ordre cronològic i, tal com es pot llegir a la nota editorial del final, el període de creació dels textos va ser l’any 1980. S’hi han afegit tres dels discursos -demolidors- i la renúncia a l’Acadèmia de Llengua i Literatura, “la cosa més prescindible que hi pot haver per a Alemanya i per a la resta del món sencer, i que segur que per als poetes (siguin quins siguin!) i per als escriptors (siguin quins siguin!) és més perjudicial que útil”.

Un misantrop amb humor

Les males puces de Bernhard es fan evidents una vegada més, i també la implacabilitat, l’estirabot intel·ligent i una profunda misantropia. De tant en tant, però, algun apunt fa somriure el lector, com quan, després de comprar-se un cotxe i patir un accident, l’autor és transportat a l’hospital aguantant-se el cap mentre la sang va tacant la tapisseria. Quan hi arriben, una infermera el posa “en un carretó” i se l’emporta. Les veritats de Bernhard mai no seran un conte de fades, però són explicades amb un sentit de l’humor càustic, molt ben dosificat.