Óssipov, l'escriptor que mira amb ulls de metge la vida a Rússia

BarcelonaIgual que l’escriptora russa Maria Stepànova, Maksim Óssipov (Moscou, 1963) mai hauria imaginat que acabaria exiliat. "Mai hauria pensat que donaria classes a Amsterdam sobre literatura russa en anglès, però aquí estic", explicava en una entrevista a l'ARA. Autor de llibres de relats com El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Pedra, paper, estisores (Club Editor, 2022), i Kilómetro 101 (Libros del Asteroide), Óssipov va fer les maletes i va marxar del país poc després que comencés la invasió d'Ucraïna. A Rússia, Óssipov era cardiòleg. A l’exili, viu entre Amsterdam i Berlín, escriu i parla de literatura. Acaba de publicar un nou llibre de relats, Después de Eternidad (Libros del Asteroide, 2026), que ha traduït al castellà Alejandro Ariel González. De la seva anterior vida a Rússia, Óssipov enyora casa seva, les tombes dels pares, la feina de metge, alguns amics. I, sobretot, la sensació de ser entès.

Com en els seus anteriors llibres de relats, a Óssipov se li nota l'experiència com a metge. Quan vivia entre Moscou i Tarussa, un poble a un centenar de quilòmetres de la capital russa, tractava amb pacients que patien. Aquesta proximitat amb homes, dones, avis i nens en el moment en què són més vulnerables acaba apareixent als seus contes. Precisament, Después de Eternidad arrenca amb una narració on els protagonistes són un metge i un pacient que havia estat director literari en un teatre. Hi ha ficció, però també un punt de realitat. El pacient és d'una ciutat minera fantasma al nord del país. Una ciutat gèlida amb tots els serveis que, quan les mines es van haver esgotat va ser desmantellada, i els seus habitants evacuats. El protagonista del relat d'Óssipov ha de viure en un tren. Aquestes ciutats no són producte de la imaginació de l'autor: van existir i, fins i tot, alguna va ser bombardejada per provar nou material militar.

Quan escriu, Óssipov fa un diagnòstic precís, sense floritures, d’un país inabastable. A Luxemburg escriu que la taxa de suïcidis és la tercera més alta del món, sobretot entre la població rural: "I això –llegim– malgrat que els decrets de ja sabeu qui ens obliga (als metges) a falsejar els números". En el mateix relat, el metge es pregunta què el reté, perquè no marxa de Rússia: "És la capacitat de comprendre a través de petits detalls, mirades, mitges paraules", explica. La guerra, la corrupció, i sobretot, l'enuig amb els dirigents es filtren en molts dels contes. L'autor, a través de la veu dels seus personatges, en desitja la mort. A Luxemburg explica com als estudiants de Medicina, a principis de la dècada dels 80 se'ls obligava a assistir als funerals dels dirigents: "Tant de bo es morin tots!", diu un dels personatges. Al darrer conte, En tanto, és molt explícit: uns joves aixequen les gerres de cervesa i brinden. "Si aquell la va dinyar [es refereixen a Stalin], a aquest no li queda més remei que palmar-la", diuen.