"La literatura és fixar i aclarir la tenebra"

Vostè ha escrit poesia, assaig i novel·la. Llibre d'absència dilueix les fronteres entre els tres gèneres.

Els gèneres literaris no existeixen. Per a mi, o hi ha literatura o no n'hi ha. Sabem què és la pintura, l'arquitectura, l'escultura i la música -a partir de John Cage la cosa canvia-, però amb la literatura no passa així. Què és la literatura, i on la trobem? Jo la puc reconèixer de manera immediata, la literatura. Em sembla molt suggeridor allò que diu Borges: sé on hi ha literatura perquè el pols se m'accelera.

La literatura trasbalsa els sentits.

I l'enteniment ho mata tot. Serveix perquè no t'atropelli un cotxe, però no t'ajuda a comprendre la literatura. Tornant a la qüestió del gènere únic, penso que potser està provocat per la unitat de l'esperit i del cos. L'un i l'altre estan junts. En això segueixo Spinoza. Tot el que facis al cos li faràs a l'esperit, i el tracte de l'esperit afecta el cos. Per això en l'obra de Robert Walser i Jean Jacques Rousseau hi ha una identitat absoluta entre el paisatge i ells.

El llibre sembla que s'escrigui a mesura que el narrador va avançant. ¿Hi havia cap estructura preconcebuda?

No hi ha res preconcebut. Tot el que passa s'esdevé en el present més immediat. El tema del llibre és la mateixa construcció: avança a mesura que va creixent la mateixa escriptura, que és la que mana i imposa l'estructura que té.

És una recerca sobre l'absència.

En aquest punt m'agrada que s'assembli a una novel·la de detectius: penso en el chevalier Auguste Dupin, d'Edgar Allan Poe, i Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle. El protagonista troba la petjada d'una cosa que li interessa i la va seguint. Alhora, la recerca té una estructura musical: hi ha un tema central que va generant els adagios , els allegros i els ritornellos a la peça principal. El narrador vol saber què hi ha en la paraula absència , a dins seu, no pas al darrere (perquè al darrere no hi ha res). La investigació del llibre va avançant a través d'un atzar implacable. Avenços, retrocessos, reiteracions: tot serveix, a l'hora de construir Llibre d'absències .

Encara que podríem situar Llibre d'absències cap a l'any 2010 o 2011, hi ha diverses excursions al passat i hi apareixen amics com l'arquitecte Manuel de Solà-Morales.

Aquest és un punt que em commou profundament. Vaig passar el llibre al Manuel, no estava acabat del tot, però la peça estava ja consolidada. No vaig tenir temps de preguntar-li si l'havia llegit, perquè va morir de sobte. Quan revisava Llibre d'absències , hi ha un capítol en què el narrador passa per davant del cementiri de Sarrià i comenta que hi ha enterrats Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix i Joan Vinyoli. Malauradament, vaig haver d'afegir elManuel, un dels meus millors amics. L'enyorança que sento per ell és molt forta.

Un dels capítols més emocionants del llibre és precisament el de la visita de Randa acompanyat per Solà-Morales i Moneo. A la mateixa cova on Llull va tenir la il·luminació recorden una altra il·luminació històrica, la de René Descartes.

M'intriga molt saber per què se'n parla tan poc, de la il·luminació de Descartes. Com és que sempre se'l veu des de la racionalitat algebraica més pura? Al Discurs del mètode en parla amb detall: el que li passa no és irracional, sinó que transcendeix els límits de la raó. Fins on pot conèixer, l'home? Aquesta pregunta, que la pensarà més endavant Kant, ja se la planteja Descartes, i manifesta que per al coneixement no hi ha límits. "La raó sorgeix del somni de la consciència", escriu Descartes. La conversa amb el Manuel i el Rafa a la cova trenca la suposada transcendència. La cova està bruta i plena de grafits.

El llibre entra a la cova en més d'un moment: defuig la transcendència.

Llibre d'absèncie s és antitranscendentalista. No hi ha res darrere de les coses. La realitat és tan potent que no necessita cap altra realitat darrere, sigui una projecció de l'essència o el que es vulgui. Paul Éluard deia que "hi ha altres realitats, però són aquí". És una manera de mostrar la immanència. Ho podem trobar tot, si tenim sort i estem al lloc adequat.

El llibre celebra aquesta sort.

Sí. El pensament provoca la presència de l'absència. Les troballes són claus: obres L'idiota de Dostoievski i de cop topes amb la descripció de quan el personatge arriba a Suïssa i un ase li transforma la vida.

L'alienació i aprofundiment en un mateix pot desembocar en un estat de creació. La paradoxa és adonar-se que no sent-hi -o absentant-se- es poden arribar a grans resultats artístics.

Això té molta relació amb un llibre que vaig publicar, Matemática tiniebla , genealogia de la poesia moderna. La matemàtica seria l'ordre del caos. La tenebra és allò que està més enllà de la consciència. Quan s'arriba en aquest lloc desconegut un sent la necessitat de fixar que hi ha estat. La literatura és fixar i aclarir la tenebra. A Llibre d'absències parlo de Schelling i la tradició vinculada a l'experiència del sagrat, que sempre és inefable. Sagrat i profà es confonen: el que fa sagrades les coses és la mirada que hi poses.