Liudmila Petruixévskaia: “Els lectors volen llegir sobre amor i mística”

Si Liudmila Petruixévskaia (Moscou, 1938) escrigués un relat sobre la seva primera estada a Barcelona, que va començar dissabte passat i va acabar ahir -després d’haver firmat per Sant Jordi-, el sol no hi hauria brillat tota l’estona, i en comptes de narrar-hi una plàcida història d’amor, els personatges no ho haurien passat gaire bé. De fet, haurien patit de valent, tot i que l’autora russa hi hauria administrat petites dosis d’ironia: així, la lectura seria una mica menys traumàtica.

Drama, psicologia devastadora i humor. Aquests són els tres ingredients que més abunden al llibre que Petruixévskaia hi va presentar, un recull de disset narracions escrites durant les últimes quatre dècades. El títol és, com a mínim, explícit: Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. L’han publicat Edicions del Periscopi en català i Marbot en castellà.

Se l’ha comparat sovint amb Txékhov. ¿És, realment, un dels seus mestres?

No! Gairebé me’l sé tot de memòria i quan el rellegeixo no hi trobo coses noves que em sorprenguin. En canvi, tornar a Dostoievski és una experiència: sempre és un autor nou i diferent. Quan vaig llegir Crim i càstig per primera vegada em vaig posar malalta. ¿Vol que li digui què em sembla Tolstoi, si el llegeixo ara? Un autor de culebrons.

Llegint les seves narracions, si hagués de relacionar-la amb un nom, seria amb Gógol. Potser m’equivoco molt...

Al contrari! Gógol és un dels meus ídols. Parla d’abismes i d’inferns que són molt difícils de suportar. Hi ha un conte seu que es diu La terrible venjança en què aconsegueix gravar la impressió de l’horror dins teu. En aquest sentit, també Edgar Allan Poe m’ha impressionat molt. Però no només la literatura tràgica pot arribar a ser eterna. També hi ha llibres divertits molt importants, com ara Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais. O relats per a nens, com L’aneguet lleig, de Hans Christian Andersen. Els mestres són necessaris sobretot per poder-los rebutjar.

Un dels substrats de l’obra d’Andersen és el folklore. I em fa l’efecte que de la seva també.

El que a mi m’interessa, sobretot, és l’element místic del folklore urbà. La meva passió per explicar històries arrenca de quan era petita i anava de colònies. Hi havia dormitoris comunitaris i, de nit, jo sempre explicava històries terrorífiques als meus companys. Als nens, igual que als adults, els fascinen els relats que fan por. Jo deia: “Hi havia una vegada un bosc molt fosc. En aquest bosc tan fosc hi havia una casa negra. I a dins d’aquella casa hi havia una mà negríssima...”

Què els agrada llegir, als lectors adults?

Els lectors volen llegir sobre amor i mística. Hi ha dues grans direccions cap a on pot anar la literatura: cap a les històries quotidianes i avorrides que sentim a casa i cap a la fantasia i la ficció. Què li devien explicar, a Kafka, els seus pares? Li deien quants diners guanyava la gent del voltant, i quines de les seves veïnes eren un bon partit... Ell, quan es posava a escriure, convertia tot això en mística. En el meu llibre, aquestes dues direccions, la quotidiana i la sobrenatural, han quedat barrejades.

Els relats de Hi havia una vegada una noia... han sigut escrits durant molts anys. De fet, vostè no va poder començar a publicar fins que la Rússia soviètica va començar a ensorrar-se.

A l’època soviètica em criticaven perquè als meus llibres no hi havia didactisme. Quan era una escriptora clandestina però famosa -la gent copiava els meus contes a màquina i se’ls passava- vaig concedir una entrevista en què afirmava que la literatura no és una fiscalia: no ha de culpar de res a ningú. El lector ha de treure les seves pròpies conclusions. Sense saber-ho, en aquella entrevista vaig dir les mateixes paraules que havia escrit Txékhov al seu editor fa molt de temps.

Al llibre abunden les narracions protagonitzades per dones de generacions diverses que sovint conviuen als mateixos apartaments minúsculs de Moscou. Hi ha àvies, mares i filles, sovint lluitadores.

En la història de la literatura hi ha hagut moltes dones que han protagonitzat novel·les, però en canvi són descrites per homes. Penso, per exemple, en Anna Karènina, de Tolstoi, i Madame Bovary, de Flaubert. La dona és qui continua el llinatge d’una família. Li interessen els seus avantpassats. Jo tinc una novel·la en què torno a sentir la veu de la meva mare, Tiempo de noche. A mi em va criar la mare. Tenia dues carreres, filologia i arts escèniques, i venia d’una família intel·lectual, però el que li interessava realment a la vida era saber qui està amb qui, per què i des de quan.

Les dones dels seus contes -sobretot les joves- acostumen a anar a la universitat.

Les noies que he anat observant al llarg dels anys tenien les mateixes inquietuds que els homes. Dit això, jo ja no pretenc ser una intel·lectual. He superat aquesta fase.

Però continua aferrada a la ploma.

Ara escric en tots els gèneres: narrativa, dietaris, cançons, poemes. Escric el que em ve dictat d’algun lloc. Als estudiants els dic que quan tinguin una idea l’apuntin ràpid, perquè si no ho fan els fugirà per sempre del cap. Escriure és un part. L’escriptura t’arriba i l’has de treure.

Seria un part amb anestèsia o sense?

Sense anestèsia. Sens dubte.