Patrícia Gabancho: "L'Argentina escup els fills, els torna a Europa"
Després d'escriure una desena llarga d'assaigs, Patrícia Gabancho ha optat pels mecanismes de la novel·la a l'hora de reconstruir la nissaga familiar i fer un exercici d'introspecció personal. 'La néta d'Adam' ha guanyat l'últim premi Prudenci Bertrana
La néta d'Adam (Columna, 2012) arrenca amb tres epígrafs, l'últim dels quals, de Wislawa Szymborska, ens remet a un dels temes fonamentals del llibre, l'observació, la construcció i la redescoberta d'un mateix a partir de la mort de la mare del personatge principal.
El poema també diu que els objectes tangibles de la memòria són a les teves mans: el problema de viure a 11.000 quilòmetres de distància de casa teva, com és el cas de la protagonista, Angélica, és que quan ha de buidar el pis de la mare li toca llençar papers, fotos i llibres que no es pot emportar.
L'Angélica comparteix amb vostè el fet d'haver crescut a Buenos Aires i haver-se instal·lat a Barcelona durant la primera meitat de la dècada dels 70. ¿La mort de la seva mare ha estat un desllorigador real, a l'hora d'escriure la novel·la?
Mentre ho vivia no sabia que algun dia descarregaria tota aquesta part moral, de memòria, de sentiments i de records que vaig anar acumulant durant la setmana que vaig passar a Buenos Aires després de la mort de la meva mare, Bela. Quan vaig abocar-ho sobre el paper, el redactat era caòtic, però ja a la primera versió vaig intuir que en el llibre indagava no només sobre la mare, sinó també sobre mi mateixa, i vaig acabar trobant l' alter ego de l'Angélica. En la mesura que volia reconstruir la mare em reconstruïa a mi mateixa i m'apareixien els fantasmes de la família.
La relació entre mare i filla, encara que sigui a distància, és molt propera, al llibre.
Tot i així, no hi vaig poder tenir les converses adultes que hi hauria tingut si hagués viscut al seu costat. Quan vaig trobar les cartes d'amor amb el pare em va semblar que estava espiant la seva intimitat. La Bela era molt pudorosa, i em semblava que la traïa, de la mateixa manera que patia quan llençava algun dels seus objectes: era com si em desfés de la vida mateixa, perquè ella hi era, a la seva roba, i als llibres i, en definitiva, en tot el que quedava al pis.
El primer que l'Angélica descobreix quan torna a Buenos Aires és que al pis de la mare hi falten coses. Hi ha hagut una neteja intencionada, que precedeix el conflicte familiar per l'herència. ¿Ha estat complicat d'escriure sobre la pugna amb la cunyada Graciela?
No, aquest punt és el menys conflictiu: és una venjança absoluta. M'agradaria que algun dia traduïssin el llibre al castellà perquè el pugui llegir la persona en qui està inspirada la Graciela. La cunyada em serveix per establir un antagonisme moral molt fort. L'Angélica s'ha d'enfrontar amb la mort de la mare i, mentrestant, hi ha una altra persona que només pot pensar en els aspectes materials.
La vida de la Bela i de l'Angélica han estat molt diferents.
La meva mare va tenir una vida molt humil i domèstica, però tinc la sensació que va ser feliç. L'Angélica trenca amb aquell món, però la satisfacció és molt més difícil: el seu matrimoni fracassa, té una vida molt més erràtica, massa professional i poc equilibrada interiorment.
La novel·la es fixa també en els fluxos migratoris: l'arribada a l'Argentina des d'Itàlia del besavi de l'Angélica, però també mostra com la protagonista se n'acaba anant.
Al llibre explico una mica d'història del país i de la ciutat: Evita, el corralito , Alfonsín, la crisi, la dictadura... A l'Argentina es perden generacions: hi ha els desaparecidos , després els mutilados de les Malvines i els exiliats econòmics. És curiós, perquè això passa en un país ric i pròsper, on el meu besavi va arribar, hi va fundar una empresa i es va convertir en una persona benestant en molt poc temps. Quatre generacions després en fugim. És un fracàs de país. L'Argentina escup els fills, els torna a Europa.
Les dones de la novel·la canvien força, segons la generació a la qual pertanyen.
Hi ha una observació de la transformació de les dones. Els personatges masculins són forts, a la novel·la, però tenen menys presència que les dones. Un dels punts sorprenents és constatar que hi ha dones d'una generació posterior a la meva que volen tornar a ser la dona domèstica ideal.
El retorn de la Graciela a la ciutat de la infantesa fa que els seus sentiments estiguin molt presents durant bona part del llibre.
L'argentí és passional per naturalesa. No és casual que el tango neixi allà, justament de la mà dels que han emigrat d'Itàlia, com el meu besavi. Cada vegada que torno a Buenos Aires em carrego d'energia, però al cap de pocs dies n'he de marxar, perquè cada paraula que torno a dir és un tros de vida. A Barcelona la meva vida és més serena, protegida i equilibrada.
El mal funcionament de la burocràcia és un dels punts més divertits del periple de l'Angélica.
L'Argentina és un país que no funciona però que s'aguanta, perquè la gent hi posa el plus per sortir-se'n. La burocràcia és incongruent i poc pràctica, però tothom sap fer-la funcionar. Fins i tot es pot arribar a treure profit d'aquest no funcionament.