Joan Vinyoli, Metafísic o realista?

Fa anys que Joan Margarit té Joan Vinyoli al cap. Acaba de publicar una antologia de gairebé un centenar de poemes de l’autor de Tot és ara i res i Vent d’aram, nascut a Barcelona el 3 de juliol del 1914. “Vinyoli era de l’edat del meu pare, i de jove el vaig començar a llegir perquè tenia amistat amb els fills dels Petit, dels Valentí i d’altres famílies que tenien contacte amb el poeta. Hi havia una proximitat sentimental, i per això m’hi vaig acostar. Em va agradar, però sense apassionar-me”, recorda d’aquesta primera etapa de convivència amb l’obra vinyoliana. “El segon moment començaria quan jo rondava els quaranta anys. Me’l vaig començar a trobar en alguns llocs. La qüestió poètica ja era central en la meva vida, llavors. Em podia dedicar a fer de voyeur perquè ell no em coneixia, ni la dona amb qui anava tampoc (tot i que jo a ella sí: era bibliotecària del Col·legi d’Arquitectes). Era una època en què barrejar els poemes amb la persona que els havia escrit va fer créixer l’admiració que sentia per Vinyoli”.

Durant l’última dècada, Margarit ha construït una tercera lectura de Joan Vinyoli, que va arrencar amb la conferència inaugural del Primer Simposi Joan Vinyoli, celebrat a Santa Coloma de Farners l’octubre del 2004. D’aquí neix el pròleg que encapçala Poemes (Proa), cinquanta pàgines en què Margarit divideix la producció vinyoliana entre textos d’arrel metafísica -religiosa, transcendent, mística- i un altre gran grup dominat per una aproximació realista. “El pròleg és la posada al dia de la conferència, a la qual vaig dedicar cinc o sis mesos -explica-. Em vaig prendre Vinyoli molt seriosament. La visió d’una obra completa canvia en el temps i en l’espai. Aquesta és la lectura d’un senyor que es diu Margarit entre els 65 i els 75 anys. És feta des de l’afecte i l’admiració”.

L’intent d’arribar a Déu

Del debut als 23 anys fins a ‘Realitats’, publicat el 1963

“Creure’t que amb la poesia podràs arribar a Déu és una voluntat que es té de jove. Passa el mateix amb la por a la mort, que només es té quan s’és jove. En el primer Vinyoli s’hi ajunta una pretensió una mica més infantil i una menor solidesa en l’ofici”. Segons Margarit, formarien part d’aquesta primera etapa llibres com Primer desenllaç (1937), De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951) i El Callat (1956). El debut no apareix a l’antologia, i els tres altres llibres són representats amb un total de quatre poemes.

“Llavors arriba Realitats el 1963. Aquí comença el gran poeta que va ser”, diu Margarit. Jordi Llavina, comissari de l’Any Vinyoli, va descobrir el poeta fa tres dècades justes i des de llavors no l’ha deixat de llegir. “Està molt bé que un autor tan popular com Margarit faci una antologia com aquesta. Indiscutiblement, ha llegit Vinyoli a fons, en fa una tria raonada i es mulla en les seves consideracions -argumenta-. El Vinyoli que més li interessa és el que s’assembla més a la seva manera d’escriure. Per a mi, el Vinyoli realista i el metafísic són indestriables. En la seva obra hi pot haver algun llibre més espiritual, però en general penso que quan és metafísic és molt sensual i viceversa. El Vinyoli de Realitats no es pot entendre sense el d’ El Callat, i el de Passeig d’aniversari també va lligat al de Domini màgic i A hores petites ”.

Els enemics de la poesia

Fugir del cripticisme i esquivar els tòpics

En el pròleg, Margarit deixa clar que considera Vinyoli com “un dels poetes més grans en llengua catalana”. Juntament amb Martí i Pol, és l’autor que més s’estima de la seva tradició. “La poesia és molt senyora i no tolera la competència. No li importa que te’n vagis a fer de paleta, però si fas serials per a la tele et castigarà sense misericòrdia -resumeix-. La poesia no pot compartir el llit amb la metafísica. Aquesta és la meva opinió. El que Vinyoli busca és l’Absolut, una cosa religiosa més que no pas filosòfica. En les qüestions metafísiques, o t’hi llances de cap com sant Joan de la Creu o acabes fracassant”. Margarit fa referència als que considera els grans enemics de la poesia: el críptic i el tòpic. Pel que fa al primer punt, escriu que “la poesia ha de manejar símbols que serveixin a tothom, que no siguin tan restringits que serveixin només al poeta”. L’altra banda, la del tòpic, és “un ús tan comú” que no procura altra cosa “que cansament retòric” quan es llegeix. És quan Vinyoli “comença a baixar a terra i es fa conscient que el poema és molt més, i molt menys alhora”, que naixerà l’autor que interessa i fascina Margarit i que escriu poemes com Una làpida, A les tres copes dic això i De set a nou, tots de Realitats, o Queralbs, Retrat de família i Happy few, de Tot és ara i res (1970), que Margarit relaciona amb l’amant del poeta. “Ho explico al pròleg perquè no és cap secret -diu Joan Margarit-. I passa el mateix amb els problemes amb l’alcohol. Si a ell no li va importar que una i altra cosa se sabessin, per què ho hauria d’amagar?”

La gran dècada

De ‘Tot és ara i res’ fins a ‘Cercles’

L’antologia inclou una representació extensa de llibres com Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975). La tria de Vent d’aram (1976), El griu (1978) i Cercles (1979) és una mica menys generosa. “El millor Vinyoli és el que va de Tot és ara i res, publicat el 1970, fins a Cercles. La dècada dels 70 és el seu gran moment. S’ha lloat molt Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984), però jo hi veig una certa confusió”. Jordi Llavina recorda que en l’antologia de Margarit desapareix El llibre d’amic : “El va escriure entre el 1955 i el 1959 però el va publicar el 1977. És la quinta essència d’aquesta corda metafísica -diu-. «Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar, / i em vas convidar a tenir set, / una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure». Es pot llegir com l’aspiració de fusió amb Déu, però també des d’un punt de vista més terrenal”.

Llavina fa arribar el vessant metafísic de Vinyoli fins a l’últim cant d’ Elegia de Vallvidrera, el poema amb què tanca Passeig d’aniversari, publicat poc abans de la seva mort, el 30 de novembre del 1984. “Comença referint-se a l’aridesa creixent de l’hivern. L’únic que li queda és «l’enderroc dels anys», la memòria. Arriba a dir que és «una golfa plena de mals endreços». I llavors recorda com un dia una llum el va enlluernar tant que es va quedar cec, «però vident d’una cosa certa, certíssima». Aquesta llum és la poesia, que li salva la vida. Vinyoli tanca l’obra parlant d’una cosa molt vaporosa però amb uns referents que són molt palpables”. Margarit comparteix aquesta visió de la força de la poesia: “En un poema hi ha d’haver entrega i emoció. Un poema t’ajuda a no tirar-te per la finestra. Fa poc em van dir que la poesia era inútil i em vaig enfadar molt. ¿Com ha de ser inútil, una cosa que et salva?”

Conquerir la llibreria

Coincideixen tres novetats als taulells, i en vindran dues més

A més de l’antologia de Margarit, La Butxaca acaba de reeditar la Poesia completa de Vinyoli, que inclou les Versions de Rilke -un dels seus grans referents- i Sis poemes de Nietzsche. I Empúries recupera la correspondència entre Vinyoli i Martí i Pol. En els pròxims mesos apareixeran dos títols més: una antologia en castellà traduïda per Carlos Vitale i amb pròleg de Jordi Llavina, La mano del fuego, pensada sobretot per als lectors iberoamericans, i l’aplec dels articles que Llavina ha publicat sobre el poeta, Neu, fang, rosada, constel·lació, paraules que provenen de Llibre d’amic.