Francisco Ferrer Lerín: “Fujo de modes, capelletes i assemblees”

BarcelonaL'últim llibre de Francisco Ferrer Lerín, 'Mansa chatarra' (Jekyll & Jill), ja és el penúltim. Al final del qüestionari, l'escriptor -que viu a Jaca des de fa anys- comenta que està a punt de publicar un recull de narracions, '30 niñas' (Leteradura). La seva trajectòria ha sigut d'una gran singularitat: va començar a escriure el mateix any que entrava a la Facultat de Medicina, el 1959, però en quatre dècades només va publicar tres llibres de poesia, 'De las condiciones humanas' (1964), 'La hora oval' (1971) i 'Cónsul' (1987). A partir de 'Níquel' (2005), la seva creativitat s'ha disparat en molts camins: novel·la, prosa poètica, poesia i tota classe de comentaris al seu blog, que té més de 600 entrades.

'Mansa chatarra' recull una petita part de la seva producció literària, des d''El monstruo', escrita l'any 1963 –quan només tenia 21 anys– fins a 'Domicilios, 21' (2013). En aquests 50 anys de trajectòria, què ha canviat, en el seu procés de creació?

Fonamentalment, el tractament de les fonts literàries. Amb el pas dels anys la imaginació disminueix i també es processa pitjor el material aconseguit a través de les lectures. Vull dir que el meu primer llibre que es va editar, 'De las condiciones humanas' (1964), està influït per la 'poesia de l'inventari' de Saint-John Perse però el resultat és una literatura independent de la del poeta antillà, literatura, aquesta última, que sedimento i processo la en un magma de creació pròpia. A 'Fámulo' (2009), especialment a la secció "Paleografías", les fonts són immediates, es vampiritzen amb total desimboltura però es deixa espai per a la manipulació, per a la descontextualització i altres canvis. Això sí, en un magma propi de dimensions més petites que en els temps de joventut. Finalment, en els poemes de la secció "Experimenta" de 'Hiela Sangre' (2013), la còpia és total; els textos tenen un origen no pretesament literari (són traduccions robotitzades trobades a la xarxa, epígrafs, índexs): els he bolcat sense més ni més, amb lleugeríssimes manipulacions.

Una de les constants de la seva obra ha sigut la fragmentarietat, des dels poemes de 'De las condiciones humanas' fins a 'Mansa chatarra'. ¿Com defensava la brevetat expressiva a la dècada dels 70, en un context literari en què preponderava la novel·la?

'La hora oval' recull textos des del 1959 fins al 1970 i va ser publicat en una col·lecció de poesia. Amb això vull dir que el seu aspecte de prosa no ha de portar a l'error. Jo pretenia escriure poemes, però ja en aquells moments no tenia clar quins eren els límits del gènere; de fet, l'expressió escriptura de frontera, que mai he sabut si va ser encunyada pensant en la meva obra, és la que més s'adiu amb el que faig. Per tant, els textos de 'La hora oval' i d'altres de semblants mai no van entrar en conflicte amb cap tendència narrativa. No em va caldre defensar-los, cosa que, d'altra banda, no hauria fet, perquè en literatura fujo de modes, capelletes i assemblees.

Quan escrivia 'De las condiciones humanas' ja havia deixat els estudis de medicina?

Vaig començar els estudis de Medicina al 1959 i els vaig abandonar al 1962. Llavors vaig començar un recorregut per altres facultats barcelonines. Concretament, quan vaig abandonar Medicina vaig estudiar Filosofia i Lletres, disciplina en la qual em llicenciaria (Filologia Hispànica).

A 'Níquel' escriu que a principis de la dècada dels 60 pràcticament ningú no parlava en català. Encara que visqui a Jaca des de fa temps, quins canvis ha observat a Barcelona, quan hi ha tornat?

Escric: " Nadie entonces hablaba en catalán, [...] nadie que yo tratara ", i continuo amb altres precisions sobre el tema. Era el 1961. La situació, gens incòmoda, per cert, era la que es donava a Barcelona en extensos sectors de la burgesia en què convivien a la perfecció les dues llengües. A casa, els meus pares parlaven en català entre ells i en castellà amb mi. En tota la meva família, materna i paterna, on tots els cognoms són catalans excepte Lerín, passava el mateix, però amb variacions: tenia un tiet, de la ceba, que donava classes de català en una escola religiosa, ja a la dècada dels 40, però també algun sector que no va entendre que jo acceptés la plaça de professor de lingüística catalana en una universitat del sud d'Espanya. La Barcelona actual no és la del 1968, que és quan en vaig marxar. Aquesta obvietat es concreta, en el meu cas, en la desaparició dels cinemes i les llibreries que freqüentava cada dia i en l'ommipresència de les hordes turístiques (el turisme és la més nefasta de les activitats productives, és lamentable que aquesta forma de prostitució, de la venda del paisatge i de la cultura, sigui l'única manera que Espanya tiri endavant). Si rere la pregunta hi ha la qüestió lingüística li diré que tot i els ingents esforços immersors no s'aprecia, en l'àmbit en què em moc, gaires diferències respecte a aquells anys.

És veritat que l'estímul inicial de 'Níquel' va ser un encàrrec de Frederic Amat? Per què el projecte no va arribar a convertir-se en pel·lícula?

Vaig estar trenta-tres anys sense escriure i un episodi fortuït, una conferència que vaig fer a l'Institut Francès de Barcelona, va permetre que un grup de seguidors dorments de la meva poesia hi assistís quan en va veure l'anuncia a la premsa. A través d'ells vaig entrar en contacte amb Frederic Amat, amb el qual mantinc gran amistat. Amat va voler rodar un migmetratge recolzat en la meva vida i obra (acabava de rodar-ne un sobre l'únic guió que va escriure García Lorca i un altre sobre l'únic guió de Joan Brossa) però quan va comprovar que BTV ja havia emès, dins del programa 'Lletres', un reportatge sobre mi de més d'una hora, em va proposar que escrivís un guió, i així ho vaig fer. 'Die Rabe', inclòs en el llibre miscel·lani 'Papur' (2008), és un guió tècnic i literari que, com tants altres meravellosos projectes, no va poder ser culminat.

S'ha dit que 'Níquel' és una novel·la autobiogràfica, que va reeditar amb el nom de 'Familias como la mía' el 2011. Està ambientada en bona part a la Barcelona de la dècada dels 60. Un dels eixos temàtics són les partides de pòquer, juntament amb l'ornitologia, els serveis secrets i el gust per la seducció. Què en queda, de tot això, en vostè?

El llibre és una novel·la, és ficció. Les primeres novel·les incorporen elements autobiogràfics, i en el meu cas també és així. El pòquer, i en especial la varietat del pòquer sintètic, va ser un joc que vaig practicar amb cert èxit durant els anys en què vaig deixar d'escriure. Dedicava bona part dels beneficis a la causa naturalista, en especial a la recuperació de les poblacions d'aus necròfagues de les províncies d'Osca i Lleida. Algunes de les anècdotes de les partides queden recollides a la novel·la. El meu pas per IBM i Bull [empreses especialitzades en informàtica] em va permetre conèixer, fins allà on em va ser possible, el funcionament d'una determinada agència nord-americana de prospectiva i intel·ligència que tenia delegació a Barcelona. D'això també n'escric, tot i que amb les reserves pertinents. El pòquer va desaparèixer de la meva vida fa molts anys, practico l'ornitologia de camp de forma amateur i no sé com van acabar les aventures d'aquells espies simpàtics amb què la mare va coincidir sovint a l'ascensor: la seva oficina era just a sobre de casa els pares.

I la seducció?

Intento mantenir-me en forma.

Arran de la publicació de la novel·la, quina mena de comentaris li van arribar, en relació als vincles de Pablo Amatller –el protagonista– amb els serveis secrets? Com va reaccionar?

Aquesta és la part de la novel·la que ha resultat menys convincent. D'una banda hi ha la creença que tota persona que col·labora per a aquesta mena de serveis és James Bond quan, realment, el seu aspecte és similar al d'un funcionari del cadastre. El que explica el llibre és la progressió d'un individu des d'una prova d'intel·ligència feta durant la infància en el departament paidomètric dels Jesuites de Sarrià fins a participar en algunes activitats que no es poden declarar. La meva novel·la no té una intenció moralitzant, només informa que no hi ha fets innocus, com ara apuntar-se a uns cursos gratuïts de programació en una multinacional.

Una de les històries que explica al llibre i que va despertar la meva curiositat va ser el viatge de Pablo Amatller a Magán per comprovar si el geògraf del segle XIII Yakut Abdilla ar-Rumí tenia raó quan assegurava que la terra era comestible. Hi ha una base autobiogràfica, en aquesta història, tot i que segurament els seus amics i no acabessin sent atacats per un grup de xacals daurats?

La ingesta de fang, concretament el de la localitat portuguesa d'Estremoz, era comú entre les dames elegants de la XVI; és fàcil rastrejar les seves conseqüències en la iconografia de l'època: rostres demacrats, pàl·lids, fruit de l'opilació i el restrenyiment. L'episodi descrit en la novel·la és pura ficció, reconeixent sempre que la ingesta de fang i la possible existència de xacals en aquesta regió al segle XVI és admesa (surt a 'El Quixot', per exemple), i que la meva amistat amb Félix de Azúa i Pere Gimferrer ja era un fet, no al segle XVI, però sí a la dècada dels seixanta.

A 'Mansa chatarra' trobem notables històries de seducció ('La heredad') però també d'assetjament i assassinat ('Muerte de Joan Marsh'). A 'Níquel' explicava un projecte molt inquietant de Pablo Amatller i el seu amic Octavio Torres: l'intent d'anestesiar amb èter a una noia –Ramona– i, cito textualment, "llevar a la práctica provechosas fantasías (...) tumbándola sobre un poyo". L'exploració de la sexualitat portava de vegades a una aproximació literària a la brutalitat. Així i tot, les seves paraules sempre eren pulcres. Per què?

Sóc un científic i és d'aquesta manera que veig i descric les coses. La societat està impregnada de moralina, d'hipocresia. El sexe continua sent el tabú principal: la tradició judeocristiana, en la qual continuem immersos, condiciona les nostres paraules i les nostres accions. A més, en la història de la literatura abunden els afers amorosos en què la violència, el càstig corporal, s'apropien de l'acció i condicionem la definició del plaer.

"Sólo algunos tratados botánicos –Pío Font Quer–, zoológicos –Perrier– y etimológicos –Corominas, pese a la aburrida rémora localista– consiguieron emular esa maravillosa sensación de libro total, de fuente inagotable de información sin vocación de cripticismo", escriu a 'Níquel'. Quins altres llibres totals afegiria a aquesta petita enumeració? I en la confecció de 'Bestiario', el seu propi diccionari, que va publicar l'any 2007, quins van ser els seus referents fonamentals?

Llibres totals són, per exemple, l'Antic Testament, el Diccionari d'Autoritats i el 'Diccionari Català-Valencià-Balear' editat per Moll. 'El Bestiario de Ferrer Lerín" es nodreix del 'Tesoro de la lengua castellana o española" de Sebastián de Covarrubias, del 'Diccionari Infernal' de Collin de Plancy i de multitud de diccionaris, manuals i tractats, alguns de dubtosos, i fins i tot d'apòcrifs.

En aquests últims anys, quines han estat les lectures –de poesia, narrativa, assaig–que és l'han impressionat i per quins motius?

En poesia, 'Los muertos y los vivos' (Bartleby, 2006) de Sharon Olds, pel sensual tractament dels tòpics domèstics: la mort, la tendresa, la infància, l'ancianitat. En filosofia, "Contingencia, ironía y solidaridad" (Paidós, 2009) de Richard Rorty, pel profund debat sobre el concepte d'ironia. En teoria literària, 'La gran licencia' (Universidad Diego Portales de Santiago de Xile, 2013), una selecció d'articles de John Ashbery, realitzada per Gonzalo Torné, en la qual trobo importants aportacions al coneixement de Borges i Elizabeth Bishop. En narrativa, 'El interior' (Malpaso, 2014), una novel·la de l'argentí Martín Caparrós, una obra de viatge, d'aventura, de descoberta, que utilitza eines noves, i que està aportant forma i contingut a la meva pròxima novel·la.

Ha aparegut en llibres com 'Paseos con mi madre', de Javier Pérez Andújar, a 'Bartleby y compañía', d'Enrique Vila-Matas i a 'El diario de un hombre humillado', de Félix de Azúa. Com va reaccionar 'llegint-se' en cada cas?

És agradable que els amics se'n recordin de tu.

A 'Efeméride' –inclòs a 'Mansa chatarra'– explica el dia en què farà vuitanta-set anys. Hi escriu: "Una de las ventajas que tiene alcanzar cierta edad es posibilitar la culminación de proyectos como (...) el mecanismo de clausura de sueños ". Ha experimentat aquesta mateixa sensació, encara que només tingui setanta-dos anys?

L'experimento des de fa temps. Els somnis constitueixen, en l'actualitat, la meva més preclara font argumental, per davant dels records i el plagi. Els somnis són el registre del somiat i només es registra l'últim, el proper al despertar. Amb la vellesa es dorm de manera interrompuda, fet que proporciona un profitós cabal de somnis. Conscient del gran valor que tenen els somnis per al bon desenvolupament de la meva producció literària, procuro mimar-los i fomentar-los; no només aconsegueixo clausurar-los, de vegades, quan resulten molestos sinó que estimulo la continuació d'aquells que estan poc desenvolupats o que són d'excel·lent factura.

Va començar a escriure en un blog l'any 2008. Una part de les entrades ha format part més endavant de dos llibres: 'Gingival' (2012) i l'últim apartat de 'Mansa chatarra' (2014). ¿Va estimular el bloc la seva creativitat en algun sentit? Té pensat publicar més material relacionat amb ell?

Tenia una pàgina on inseria informació i textos però va ser atacada i destruïda per un grup integrista, fet que va animar a dos dels meus doctorands de la Universitat de Saragossa a proposar l'obertura d'un bloc. Aquest suport permet la ràpida publicació de textos breus a mesura que els vaig produint, al mateix temps que els comentaris ajuden a delimitar els marges d'error. Però el més important és que el model de text que penjo al blog ha resultat ser, en aquest moment, el que millor s'acomoda a la meva manera d'entendre l'escriptura; l'extensió, la cadència, el seu caràcter pantanós i la possibilitat d'acompanyar-lo d'imatges fan que fins i tot una singladura de major dimensió com en la que estic embrancat actualment participi d'aquest tipus d'estructura.

La presència de la mort –observada sovint sense truculència– apareix amb freqüència tant en les seves proses com en els seus poemes. Diria que les mencions a l'extinció (pròpia o aliena) són menys freqüents en l'actualitat que quan escrivia 'La hora oval' (1971) i 'Cónsul' (1987)?

No ho sé, caldria repassar tota l'obra. En principi semblaria que l'assumpció del fenomen 'mort' és més fàcil als 90 anys que als 15. En la sèrie 'Necrologías', que vaig publicar al llarg de diverses setmanes al suplement 'Cultura/s' de 'La Vanguardia', es va donar la circumstància que vaig omplir l'espai, la segona part del binomi que indica l'any de naixement i de defunció, a la fitxa biogràfica de l'autor, proposant 2016 per a aquest segon esdeveniment. Crec recordar que la cosa quedava així: Barcelona, 1942 - Canfrán quemado, 2016. Pel que fa a l'extinció massiva, o millor, l'esponjament poblacional, és un correlat lògic de la meva intensa ètica ambiental que, de manera ineludible, conclou que tots els problemes del planeta es donen per l'incontrolat creixement demogràfic humà.

A 'Sueños 1' recorda tres dels somnis més repetits en l'estiu de 2004. En un d'ells comenta un espai que quedava més enllà del "estanque colmado por escombros" dels afores del col·legi dels jesuïtes on va estudiar els anys 1949, 1950 i 1951. Acaba dubtant de si es tracta d'un somni o si realment va visitar aquell "lugar de muerte". Ha confós realitat i somni en alguna altra ocasió?

A l'escola Sant Ignasi, 'els Jesuïtes de Sarrià', vaig estudiar Preparatori, Ingrés i els tres primers cursos de Batxillerat. D'aquests cinc anys en guardo molts records, i no tots són prescindibles. L'episodi de la visita a aquest espai de desolació ha conformat diversos somnis sobre els quals el seu record es solapa, inevitablement, a la remembrança del fet viscut en l'anomenat 'món real'. Tants anys de vida impliquen moltes situacions de dubte, entre elles les que impedeixen discernir entre tot allò que ha passat en aquests dos plans.

El primer de 'Sueños 1' està dedicat a "la corporeidad insólita y gigantesca" que se li apareix de nen, quan anava amb els seus pares per la Nacional II. En un dels poemes de 'Fámulo' (2009), 'Matusalén (2)' reviu aquesta experiència en vers: "De qué estaban hechas / esas formas, coliflores / de algodón, o, tal vez, orografías de matorral, incluso / abriendo, con violencia, / los ojos, / no consigo, / que se vayan". ¿Continua sent visitat per aquest somni? És un dels moments més feliços de la seva infància, el trajecte en cotxe i el diàleg amb els seus pares?

Fa temps que no ho somio, a veure si recupero el somni aquesta nit. Sí, la felicitat regnava en aquest reducte –bàsic en la meva infantesa, adolescència, maduresa i fins i tot en la senilitat– que és el cotxe. Aquest dia, tot i la discussió suscitada, es donava un intens clima d'amor i complicitat; la figura del fill únic, tan vilipendiada pels natalistes, és cabdal en la configuració dels sentiments d'un escriptor i d'un artista en general.

"Está la ciudad durmiendo con sus tripas vaciándose sobre esta playa", llegim a 'Corvus corax', text escrit l'any 1970, inclòs ara a 'Mansa chatarra'. Diria que una de les constants de la seva obra és la fisicitat?

'Corvus corax' és un homenatge a 'Pepe le Moko' (1937) de Julien Duvivier. El meu text busca recrear l'atmosfera algeriana i/o marroquina del film. La fisicitat, com a preponderància d'allò físic, és un concepte lligat a 'anar per feina', a evitar fissures per on penetrin metàfores i espiritualitats. Recordo un viatge al prepirineu amb Javier Marías, un viatge des del zoo de Barcelona amb el maleter carregat de caps de cavall partits destinats a alimentar les aus necròfagues, en el qual el meu amic no va deixar d'interrogar-me o d'elucubrar en veu alta sobre la raó per la qual jo portava a terme aquella 'performance'. "Buscas la cifra de lo inaudito?", repetia, entre altres desesperades frases. "Pues no, Javier –vaig respondre–: busco, en primer lugar, evitar la extinción de estas aves y, despúes, extasiarme ante el espectáculo único de su descenso y festín, y también, cómo no, asistir al proceso de transformación y desaparición de la carroña".

Treballa en algun projecte nou? Què ens en pot explicar?

Aquest desembre, a la nova editorial valenciana Leteradura, sortirà '30 niñas', contes adults. A la tardor de 2015, 'Edad del insecto', proses breus i poesia, a Malpaso. 'Obras públicas', llibre de relats, no té encara data de sortida i ara no he de donar el nom de l'editor. A mig termini, espero complir el meu compromís amb Tusquets, els meus editors de 'Fámulo', 'Hiela sangre' i 'Familias como la mía", lliurant 'Vórtex', la novel·la en la qual treballo des de fa massa temps i que preferiria que no fos pòstuma.