Albert Pla: “En el fons als rockers els agrada que els domestiquin”

BarcelonaTinc entès que t’agrada molt llegir biografies de personatges històrics, com ara d’exploradors.

Sí, la història m’entreté molt. En comptes de mirar el telenotícies miro un documental sobre els etruscos, per exemple. La novel·la havia de ser més històrica. El que passa és que ho vaig anar traient. Primer pensava posar la vida del Raúl més explicada a través de les aventures dels seus avantpassats, però al final vaig anar reduint-ho tot.

A Espanya de merda el personatge del Raúl sembla la contrafigura de l’explorador: no pren cap decisió, les coses van passant i ell s’hi troba al mig.

És una mica el que ens passa a tots. Moltes vegades et deixes portar i et fots en un embolic tan de collons que et preguntes: “Però com he arribat fins aquí?”

Els artistes teniu molt control sobre el que feu, i això contrasta amb el descontrol que hi ha al voltant?

Sí, i és complicat. Ara veuré la meva mare. Ens vam acomiadar quan jo me n’anava a l’Argentina. Vaig tornar de l’Argentina, vaig fer dos concerts al Jamboree amb el Pascal Comelade, vaig fer l’espectacle Guerra a Bescanó i Manresa, he estat dos dies de promoció del llibre a Madrid, i quan la vegi ja no li explicaré res de l’Argentina... És un tros de vida perduda que ja no pots explicar a ningú. Per mi, el bolo de Manresa sembla que va ser fa tres o quatre mesos, i va ser la setmana passada.

El Pascal Comelade diu que artistes com tu o el Pau Riba projecteu la imatge de descontrolats i caòtics però que en realitat sou molt rigorosos amb la feina. És així?

Jo sí que sóc molt rigorós. No m’agrada pujar a l’escenari i que hi hagi alguna cosa que em fa sentir incòmode. Lluito molt perquè no em passi això. A més a més, m’agrada molt el que faig. No tinc res més a fer que escriure, fer cançons i pensar i rectificar espectacles. És com em diverteixo.

¿Escrivint el llibre t'has sentit tan còmode com fent cançons?

Sí, perquè precisament aquesta novel·la la vaig escriure esperant el Guerra. Vaig marxar a l'Uruguai i vam quedar que ens enviaríem coses sobre l'espectacle. I arribes a l'Uruguai i no et surt res. Jo no podia passar-me tres mesos esperant una cosa que sabia que no arribaria. Així que vaig posar-me a escriure això, i quan marxava de l'Uruguai la novel·la ja estava feta, no em va costar cap esforç.

Portaràs Guerra al GuerraTeatre Victòria

Hem anat ajustant coses. Tot i així, encara som al principi. Es tracta de buscar el teu espai, d’anar jugant amb les coses que tens i també amb les reaccions del públic.

Hi ha molt de joc, en la novel·la?

Sí, jo sempre jugo. Bé, no sé si jugar és la paraula. Sempre em deixo anar i vull riure i passar-m’ho bé, que se m’acudeixin coses per treure’n el suc. Però sempre he dit que no tinc ganes de convèncer de res ningú, i menys si és una cosa social. Tinc clares les coses que no vull. Tinc clar que si algú t’enganya, t’enganya. Però no tinc cap alternativa, ni cap interès a arreglar res o a aconsellar res a ningú.

A les nostres mans tenim poca capacitat de canviar coses?

Quan algú vol canviar alguna cosa, la canvia. Si vols canviar alguna cosa, la canvies, no te’n vas a votar... que fot vint anys que t’estan mentint. Però crec que és una qüestió de cadascú.

En els primers capítols expliques una realitat que coneixes molt bé després de vint anys fent gires. ¿Has notat si ha canviat molt Espanya en els últims vint anys?

Han millorat les carreteres. I també he notat que el rock ja s’ha acabat. Les bandes de rock són un món que ja no existeix. Que quatre adolescents es trobin amb les guitarres i es posin a fer cançons, això ja no hi és, o almenys no té l’impacte sobre la gent de la seva mateixa generació que tenia abans.

Mitjançant la farsa, critiques la cultura institucional que intenta domesticar el rock.

És que en el fons als rockers els agrada que els domestiquin. I és lògic. A mi mateix m’ha passat. Jo he tocat per al PP i en algun concert contra l’alcohol, per exemple. Sí que he tingut experiències molt còmiques, i també sé que hi ha hagut gent que no ha viscut del públic sinó dels diners que no venien exactament del públic. Diguem que el que guanyaven no era proporcional al que aportava el públic.

Tot i que no els incorpores com a personatges, a la novel·la parles amb molt d’afecte de Joan Miquel Oliver i de Mikel Laboa.

És que m’agraden molt. Mikel Laboa, quin crac. Era molt bo. A més, el vaig conèixer personalment i era un encant de tio, una persona molt carinyosa i una eminència. I amb el Joan Miquel també ens coneixem. Per a mi potser és el millor artista català, em sembla que és el que s’assembla més a mi. El vas a veure i sempre té cançons noves i està allà treballant i escrivint. És un tio que mai et dirà que no sap què fer.

I Quimi Portet?

Ja veus, el Quimi. Si algú ve a Catalunya jo li demano que vagi a veure el Quimi abans que la Sagrada Família.

Espanya de merda i Espanya de merdaGuerra

Però són mons molt diferents. A vegades quan fas dues coses a la vegada una infecta l'altra, però aquesta vegada no. Ha sigut molt independent.

En un capítol de la novel·la esclata una bomba en un teatre. Pensaves en algun cas concret?

Pensava en un col·lapse de terroristes, que és el que em sembla que passarà al món. No és que hi hagi una guerra mundial, sinó que hi haurà un col·lapse de terroristes, igual que hi ha hagut un col·lapse de manifestants. No caldrà que ningú que governa declari la guerra, perquè cadascú matarà pel seu compte.

En la narració del llibre vas canviant el punt de vista constantment.

De fet, jo crec que vaig tirar endavant la novel·la perquè vaig descobrir la tècnica dels guionets dels diàlegs. No havia fet servir mai els diàlegs, i va ser posar el primer guionet i... hòstia! Poder canviar de la primera persona a la tercera, deixar estar aquell passat immediat... Podies dir coses sense ser el narrador i fer-ho dins d'un context. A vegades em passa, que llegeixo alguna entrevista que m'han fet i sembla que estigui molt emprenyat perquè la frase està fora de context. En canvi, aquí el punt de vista m'ha ajudat molt a dir moltes coses amb el to precís.

Algunes parts de la novel·la podrien funcionar com a contes independents. Per exemple, el fragment sobre Andrés Calamaro o el capítol sobre la visita al Museu del Prado, que desmunta el discurs del museu.

Bé, no sé si desmunta el discurs del museu, però és una cosa personal amb el Museu del Prado. A mi sempre m'ha semblat que era com quan anaves al Museu de Banyoles quan eres petit, aquells fetus, aquelles pells, aquella casa. I el Prado, amb tots aquells cristos... No entenc com ningú ha dit que és com un museu del horrors. Quina història més trista la de la cultura d'aquest país, si és això. Que malament que ho ha passat aquesta gent, si el seu llegat és aquest. És una mica com un túnel del terror. El de Banyoles encara molava, però el del Prado a mi em va fer una mica de repelús.

¿Et preocupa la recepció que pugui tenir la novel·la per la manera com descrius cada part d’Espanya?

No. Sempre ha sigut així. Seguirem perdent públic d’aquell que no teníem, com sempre. Quan vaig fer la primera cançó ja vaig tenir clar que a la majoria no li agradava. I encara em segueixo quedant fascinat que vagis a Manresa i el teatre estigui ple. Com hem vingut a parar aquí?

Tu vas viure el final de les vaques grasses de les discogràfiques. Creus que el col·lapse que va venir després el tenien merescut?

Sí, definitivament sí. El que no entenc és per què no s’han col·lapsat també altres empreses que funcionen de la mateixa manera, a còpia de comptables, advocats i cocaïna. No entenc per què Telefónica no cau. Ni els bancs... bé, els bancs sí que cauen però els refloten. Era una evidència que allò no funcionava. No podies discutir si et donaven mil euros més per gravar i en canvi posaven un avió per a periodistes per anar a l’Argentina o a Nova York per veure no sé què. No quadra. Aquelles mariscades, aquella prepotència, i aquell munt de directius que no en tenien ni puta idea del que feien. Veies que fins i tot quedant-se el 90%, que era el més habitual, no els sortien els números.

T'ha passat alguna vegada, com al Raúl a la novel·la, que a l'hora de fer números després d'un concert havies perdut diners?

Sí, amb Guerra. Al final vas cobrant, però sí que hi ha coses que... No pot ser que en recaptis 50.000 i només te’n quedis mil. És una injustícia. No em queixo de la meva condició econòmica, però no és normal que passi això.

Quines idees et volten pel cap ara?

Com sempre, moltes. Ara estic muntant un documental de La Pandilla Voladora i assajant amb el Tortell Poltrona. I escric.

¿La teva feina és obrir interrogants sobre la condició humana, capgirant situacions i conceptes com ara plantejar, com fas a la novel·la, que la gent voldrà fugir d'Espanya saltant la tanca de Melilla?

Sona una mica grandiloqüent. Tampoc crec que sigui un prodigi d'originalitat pensar això; de fet, ja està passant. Si poses una tanca és com el zoo, que no saps mai si ets dins o fora. Recordo un acudit en què es veien espanyols saltant una tanca i intentant entrar a Catalunya.