EL SECRET DE...
Llegim11/10/2014

Dory Sontheimer

Cristian SeguraiCristian Segura

És farmacèutica de professió. També ha estudiat un màster de l’Iese. És de casa bona, de la part alta de Barcelona. Una senyora de bijuteria gruixuda i cabells ben cuidats. Els pares eren alemanys. Remarca que és catòlica. Quan va fer 18 anys, els pares li van dir que eren jueus convertits. Primera notícia per a Sontheimer, que tampoc entenia per què eren tan pocs a la família. “Van morir a la guerra”, li van respondre. La mare va emmalaltir i mentre dormia parlava en veu alta de la Gestapo. La Dory creia que eren deliris. Seguia sense imaginar-se res, sense fer-se les preguntes inevitables. Que la família va ser exterminada i forçada a emigrar per tot el món ho va descobrir el 2002, en set caixes que la mare va deixar-li a l’habitació de quan era petita.

Va ser després de la mort de la mare que les caixes marrons van aparèixer i van ser obertes. El resultat de la trobada, cada detall documental, és a Las siete cajas (Circe), una meravella documental, des d’un cas concret, de l’exterminació jueva. La sorpresa és que, a més, està ben escrit i enfila els fets amb agilitat malgrat el trencaclosques de protagonistes.

Cargando
No hay anuncios

D’aquell passat esberlat en queda un testimoni a Barcelona. Una illa a l’Eixample, amb entrada a Consell de Cent 159: allà hi havia la fàbrica propietat dels seus avis paterns. La fàbrica Lehman produïa porcellana per als caps de les nines. La mà d’obra costava menys que a Alemanya i des de Barcelona s’exportava al món llatí, fins i tot a Amèrica. El pare de la Dory va dirigir la fàbrica des del 1929. Els pares el van enviar a Barcelona l’any de l’Exposició Universal per allunyar-lo de la pressió nazi. Un any després, Hitler era elegit canceller. De la fàbrica en queda part de l’estructura i, sobretot, la xemeneia. També hi ha molts testimonis: els familiars supervivents, com l’oncle Michael, que després de la Segona Guerra Mundial va emigrar tot sol als Estats Units. Al gueto de Praga treballava com a bèstia de càrrega, substituint els cavalls que morien. Aquest octubre, amb 84 anys, ha viatjat a Barcelona per veure la neboda. L’objectiu de les caixes que els pares li van deixar s’ha acomplert.