Li ho comentava al senyor Espar Ticó tot sortint del Palau Robert, després de la presentació del llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, d'Ignasi Moreta (publicat a l'editorial Fragmenta a finals del 2010). Li deia que aquest país no només jugava a la Champions en futbol, sinó també en humanitats, malgrat l'escomesa brutal de què és objecte actualment per part de l'economicisme despietat i de l'imperi tecnològic, per no parlar d'altres agressions malintencionades que ara no vénen al cas. I, de nou, una edició modèlica com la que avui ens ocupa ens ho demostra. Un clàssic de Mircea Eliade (1907- 1986) en traducció impecable de Júlia Argemí (i ho afirmo amb coneixement de causa, com a lector i traductor, i com a pensador de la traducció), amb esmenes de diversos errors detectats en les edicions originals, prologat per una Invitació a la lectura de Mircea Eliade de l'estudiós andorrà Vicenç Mateu, minuciosament redactada amb do sintètic. L'edició s'ha fet, d'acord amb els hereus d'Eliade, a partir de l'edició francesa de l'obra, però incorporant-hi tant el "pròleg a l'edició francesa" com el capítol sobre la història de les religions de l'edició anglesa, de manera que podem afirmar que aquesta primera traducció catalana d'una obra científica d'Eliade constitueix probablement l'edició més completa d'aquest clàssic en llengües europees.
Vaig sentir parlar per primer cop d'Eliade quan era estudiant, assistint a les sàvies lliçons de mitologia grega del professor Jaume Pòrtulas, a la vella Alma Mater de la Gran Via. Ell ens obrí una escletxa per albirar el món de la ciència de les religions. No entrarem ara, perquè tampoc no en tinc l'autoritat, en disquisicions sobre la vigència dels postulats de Mircea Eliade. Considero, com a lector comú, que la seva obra, ultra el seu valor de fita humanística i científica, pot llegir-se també en clau literària.
No es pot, però, deixar d'observar que la crítica a la producció científica del romanès, tant des de l'àmbit de l'antropologia com des d'altres àmbits afins a aquest complex domini de coneixement, que són diversos, és sostinguda i, de vegades, fins i tot incisiva. Hi ha qui el considera un acadèmic que parla del fet religiós obliquant, o fins i tot defugint la religió, en una actitud neutral que pot acabar resultant estèril, a diferència d'autors com René Guénon, Johann Ludwig Burckhardt, Louis Massignon o fins i tot Henry Corbin, que se cenyeixen a temes molt específics, i els tracten a fons, amb una implicació quasi visceral, cosa que implica que de vegades hi hagi més apassionament que no pas objectivitat.
Mircea Eliade, tenint en compte aquesta perspectiva, és considerat una rara avis . Sigui com vulgui, El sagrat i el profà és un llibre erudit i al mateix temps llegívol, una qualitat sovint difícil d'aconseguir en aquest gènere. Hom s'adona que la religiositat humana descansa sobre el canemàs del mite, i això vol dir que l'explicació poètica de l'existència està arrelada en el nostre imaginari. Diu Eliade: "La història afegeix contínuament significacions noves, però aquestes no destrueixen l'estructura del símbol". El mite com a model exemplar, tot formulat, a més, amb superba distinció, es vincula a la irrupció del que és sagrat : "La creació es fa per una sobreabundància de substància ontològica".