De talps, ratpenats i una guineu justiciera

BarcelonaDones del món, estigueu tranquil·les: hi ha qui vetlla per vosaltres. Es fa dir Zhu Wenguang, però tothom l'anomena Zuo Luo, o Zorro, i ha fet de la seva vida una única missió: alliberar les dones raptades pel seu marit. Expliquem-ho: a la Xina, quan la filla d'un matrimoni pobre de zona rural fa divuit anys, el més probable és que sigui venuda per 10.000 iuans a qualsevol home que necessiti una esposa. En molts casos es tracta d'autèntics segrestos de per vida, en què les dones són maltractades i tancades a casa sense cap altra obligació que la d'obeir el marit.

I tothom ho consent. Tothom? No! Hi ha qui, desafiant el poder de les màfies i la ira dels marits, les allibera. I hi ha qui en narra les aventures en novel·les xineses estranyament escrites en francès.

Prou. No emboliquem més la troca: Desapareixen dones és una novel·la francesa d'un autor inèdit fins avui a casa nostra, Christian Garcin, però que a França gaudeix d'un públic cada vegada més nombrós, i esperem que aquí aviat també, perquè la novel·la és de categoria. Garcin recorre al vell truc de simular que el llibre ha estat escrit per un jove escriptor xinès que, fascinat per la llegenda de la guineu justiciera -un altre dels noms amb què és conegut el detectiu Zhu Wenguang- ha decidit posar per escrit algunes de les seves aventures. El joc de capses xineses no s'acaba aquí: la novel·la és plena d'incisos en forma de petits relats que obren línies de fuga infinites, petites reflexions inspirades en la filosofia oriental que no fan sinó meravellar-nos cada vegada que n'obrim una.

Estructuralment, el llibre és una peça d'orfebreria: el temps va endavant i enrere, el punt de vista salta d'un personatge a l'altre i res no grinyola, tot el contrari: la lectura llisca més que la pantalla d'un iPhone. I la frase no és una frivolitat: l'acció no només es desenvolupa a la Xina entre pudors de pixat de ratpenat, sinó que salta al Nova York d'ara mateix, on mèdiums atractives identifiquen antics sicaris reencarnats en gossos de mirada trista que guien el detectiu justicier pels carrers de Chinatown fins a l'amagatall d'algú que respon al nom de Zheng el talp. Salta després al nord del Japó, a l'illa de Hokkaido, on té lloc un episodi a la vora d'un monestir remot que ens fa sentir el cor en un puny. Tots els fils acaben lligant, les històries de tres dones conflueixen i s'emmirallen, i l'emoció puja sense parar: als últims capítols hi ha més tensió que al final de Kill Bill , quan l'Uma Thurman troba el Bill en qüestió i hi manté una conversa mentre ell es fa unes torrades amb mantega, i cada vegada que veiem el ganivet amb què l'assassí estén el condiment sobre el pa pensem que està a punt de clavar-lo a l'Uma, la justiciera. I aguantem la respiració.

Però no cal sortir de la literatura per elogiar aquest llibre. De fet, precisament aquesta és l'aposta de l'autor, no apartar-se ni un mil·límetre de l'artesania de la lletra: els personatges són ben definits i amb moltes capes, amb misteris, però coherents. Els diàlegs, a vegades molt i molt divertits, han estat escrits (i traduïts) amb bona oïda. La prosa és elegant i gens enfarfegada. El gènere negre és subvertit i respectat a la vegada, que és el que els autors valents fan quan s'enfronten a un repte. A més, el llibre traspua una filosofia de vida que ens convida a prendre'ns la vida, precisament, amb filosofia. Humor i malenconia de bracet: què més podem demanar? Una mica de música? També la tenim: el llibre inclou una banda sonora d'òpera xinesa desconegudíssima que podem anar escoltant a mesura que llegim, per acabar de submergir-nos en el món personalíssim de Christian Garcin. Un llibre intens i sorprenent. Una inversió segura.