Alaa Al Aswani no és tan sols un dels novel·listes egipcis de més èxit de l’actualitat, sinó que també és un conegut activista polític. Fundador del moviment polític Kefaya, va ser un dels principals rostres de la revolució sense líders de la plaça Tahrir que va contribuir a la caiguda de Hosni Mubàrak. Dentista de professió, que ha continuat exercint, ha vist i veu els seus llibres traduïts en nombroses llengües -trenta-tres, ens prometen en el cas de la seva última novel·la-. El seu segon llibre, L’edifici Iaqubian és un retrat coral de la societat egípcia des de la Revolució del 1952. Va ser la novel·la en àrab més venuda el 2002 i 2003, i se’n va fer una sèrie i fins i tot un llargmetratge. D’Al Aswani també s’han publicat en català Chicago -un altre relat coral ambientat a la universitat en què va fer els estudis de postgrau-, Egipte: les claus d’una revolució inevitable (2011) i Hauria volgut ser egipci (2011), tots a Edicions de 1984.
L’Automòbil Club d’Egipte està ambientada al Caire a la dècada dels 40, durant l’ocupació britànica, i com en les seves altres narracions ens planteja que seguim una sèrie de personatges, en aquest cas els fills d’Abdeslassí i Rocaia, que ens porten per un periple històric i vital en una metàfora de l’enfonsament del colonialisme, que es vertebra a través de l’Automòbil Club, una mena d’enclavament britànic dintre de la societat egípcia. Aquest club el porta amb mà de ferro Mr. Wright, un anglès que menysprea els egipcis i que, naturalment, té una amant mig egípcia, que respon al proustià nom d’Odette. Qui es fa obeir entre els nadius és Kavu, que fa anar més rectes que un pal d’escombra els seus empleats, als quals encara aplica càstigs físics en forma de garrotades quan les coses no van com li agradaria.
Anys d’alliberament nacional
A partir d’aquí, les diferents vicissituds dels fills d’Abdeslassí i Rocaia ens porten pels costums sexuals i socials de l’Egipte de l’època, des del marit enamorat fins al maltractador; des del rei luxuriós a l’amor pur entre Kàmil i Mitzi; passant pels anglesos que aprecien els nadius i nadius que aprecien més els anglesos que els seus compatriotes, o les conspiracions polítiques dels emirs -en aliança amb els comunistes- contra el rei, en col·laboració amb el Wafd, el partit nacionalista egipci. En aquella època, però, nacionalista no tenia una connotació tan negativa com ara, perquè pressuposava alliberament nacional, mentre que ara els que volen ser els nacionalistes únics d’una nació única li enganxen l’acompanyament de “retrògrad” i “insolidari”. Era l’època en què els britànics dominaven encara el món, i es rebaixaven a enviar els seus homes a països “endarrerits” -tal com afirma Mr. Wright al llibre- per protegir-los d’ells mateixos i modernitzar-los... i saquejar-los, esclar, però això el bon britànic no ho podia reconèixer.
Al Aswani repeteix la fórmula coral que li ha donat tant d’èxit anteriorment, però introdueix un pròleg unamunià en què els dos personatges principals, Kàmil i Sàliha, van a visitar l’autor i li porten la novel·la ja escrita en un disc que li entreguen, davant la irritació del creador. No entenc la inclusió d’aquest episodi, ni tampoc el primer capítol, en què ens presenta Karl Benz conduint el vehicle que va crear l’any 1885. En la resta alternen la primera persona de Kàmil o Sàhila, i un narrador omniscient (Al Aswani o els dos germans?) que ens relata l’esplendor i decadència del Club i dels que l’utilitzen com a força d’ocupació.
La novel·la funciona més per acumulació que per intensitat, i sap barrejar un to oral amb una concepció dickensiana dels personatges, que si bé no els fa inoblidables, sí que ens els fa més pròxims perquè seguim la peripècia amb interès, a la qual cosa no és aliena la magnífica tasca del traductor, Jaume Ferrer Carmona.