Afinals de la dècada dels 80 vaig tenir la sort de ser convidat per l’Institute for the Humanities de Nova York a les sessions quinzenals que feien en una casa de Washington Mews, lloc en què vaig conèixer Joseph Brodsky, Nobel de literatura, l’any 1987. Aquesta sort demana un eixample important, perquè també eren membres d’aquell Institut Susan Sontag, l’eminent Carl E. Schorske -que ha fet cent anys no fa gaire-, l’eximi Alexander Coleman -que va escriure un dels primers assaigs importants sobre la poesia de Cernuda-, Thomas Bender -que ha estudiat l’evolució de la vida intel·lectual als Estats Units, en especial de Nova York: a Catalunya encara ens falta un llibre així-, una sèrie de notables poetes de l’Est d’Europa, exiliats, i el sociòleg Richard Sennett, molt traduït al castellà, íntim de Xavier Rubert de Ventós -ara independentista, sempre amic meu-, que va ser qui em va aconseguir l’entrada a aquest club tirant a anglòfil.
Brodsky és l’autor d’una dotzena llarga de poemaris i reculls, i d’una no menys notable sèrie d’assaigs de literatura, molt en la línia de la crítica d’un W.H. Auden, tots extraordinaris. En català trobareu, almenys, En una cambra i mitja (PUV, 2013) i Poemes escollits (Edicions de 1984, 2014).
Quan ja érem amics em va revelar que li vaig despertar una lleugera simpatia pel fet que, en ser presentat en aquella assemblea americana el primer dia que hi vaig anar, em vaig aixecar de la cadira i vaig fer una reverència japonesa a tots els presents: no era per assenyalar cap tirada meva a l’orientalisme, sinó per marcar les diferències que hi ha entre el protocol nord-americà -que és molt escàs, quasi rude- i l’europeu-acadèmic. Rareses que em dominen.
Al cap de pocs mesos d’obtenir el Nobel -a veure a qui li cau enguany; ho sabrem aviat; jo faig travessa per Philip Roth-, Brodsky va venir a Barcelona. Després d’un acte a l’Institut d’Estudis Nord-americans, vam anar a sopar, en colla espessa, convidats per l’editor Jordi Nadal. Al final de l’àpat, Brodsky em va escriure una dedicatòria en un dels seus llibres, que deia: “ To Jordi Llovet, in this town where so much was lost ” (“En aquesta ciutat, on tantes coses es van perdre”). Es referia, naturalment, a la Guerra Civil Espanyola. I em va admirar que un poeta jueu d’origen rus, amb les causes oprobioses que devia portar calladament al cor, tingués al pensament, a final del segle XX, el gran desastre -al meu entendre encara amb conseqüències- que va significar la nostra guerra.