He sentit dir que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona celebrarà, el pròxim dia 16 de juny, el Bloomsday, o Dia de Leopold Bloom, el protagonista de la novel·la Ulisses, de James Joyce. A Dublín és una tradició, i se celebra, entre altres indrets, a la famosa Torre Martello, a la costa, escenari de les primeres pàgines del llibre. En traducció de Joaquim Mallafrè: “Solemnement, el rabassut Boc Mulligan aparegué al capdamunt de l’escala portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plans a sobre. Per darrera, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga descordada. Alçà el bol salmodiant: - Introibo ad altare Dei ”. I el lector que conegui una mica els avatars de la vida de Joyce pensa que l’autor ja ha començat a descarregar contra l’Església i en particular, com es veurà, contra els jesuïtes.
Pel seu caràcter ritual i rutinari, és una festa única al món, però celebrada a molts països de parla anglesa, només lleugerament comparable a “la Saint-Polycarpe” que Flaubert i els seus amics celebraven el dia 27 d’abril, els últims anys de la seva vida, per honorar (!) el progrés de l’estultícia en aquest món.
L’any 1991, quan en feia cinquanta de la mort de Joyce, el CCCB ja va celebrar l’efemèride -com és sabut, tot l’Ulisses passa en menys de 24 hores, entre el matí del 16 de juny de 1904 i la matinada del dia 17-: en aquella ocasió, a més de discursos pickwickians en honor de l’irlandès no independentista, es va servir, per esmorzar, allò que més importa en aquesta avinentesa literària: un Irish breakfast complet, a base de salsitxes, llenques de bacon, torrades amb llard de porc, ronyons trossejats, mongetes i púdings blancs i negres, tot regat amb cervesa abundosa: res que us permeti de passar el dia fent cap activitat, ni tan sols dormir.
No sabem què ens oferirà aquesta vegada el nostre primer centre cultural urbà, però ho esperem amb candeletes. Tant de bo no hi hagi gaires parlaments solemnes -un esmorzar com el que he explicat em sembla que ha quedat descartat, per raons de salut pública-, i sí molta i desbordada gresca, perquè l’ Ulisses de Joyce és tot ell una festa fenomenal, començant per una gran celebració de la llengua anglesa: potser hauríem de tirar enrere, fins a Rabelais, per trobar tal explosió alhora de vida i de paraules, un procediment que sembla privatiu de l’art de la novel·la, com ja va quedar clar en un precedent important d’aquest gènere, el Satiricó, de Petroni, en què, com en Joyce, es barregen marranades, festa, sexe desenfrenat, discursos barroers i desbordada xerinola.
Quina novel·la catalana trobaríem que ens permetés de fer una festa anyal semblant a aquesta? Ai, les nostres lletres, tan submergides encara en la prudència, els sentiments xarons i els amors endolcits en llocs d’amenitat!