Les bèsties de Llull volen ser modernes

Ramon Llull és autor d’una obra vastíssima, escrita en català, llatí, occità i àrab, però les portes d’accés per al lector modern al seu univers -doctrinal, moral i filosòfic- són poques. La més accessible és el Llibre de les bèsties, que forma part del Fèlix o Llibre de meravelles (1287-1289), una obra de caràcter enciclopèdic en què el protagonista emprèn un viatge per admirar l’obra de Déu al mateix temps que condemna les febleses pròpies de l’ésser humà.

“La inevitable aridesa del catàleg de meravelles que s’hi desplega, amb raonaments prolixos, queda més o menys mitigada pel mètode didàctic, tan medieval, dels exemples o semblances (tot i que sovint els exemples són tan profusos i rebuscats que fan de més mal entendre que els conceptes)”, aclareix Miquel Desclot al pròleg de l’edició de Proa de Llibre de les bèsties, que inclou el text de Llull acarat amb la versió que l’escriptor i traductor barceloní ha fet del clàssic. “La setena part del Llibre de meravelles està dedicada a les bèsties -diu Desclot-. Fa l’efecte que aquesta part no va ser escrita en la mateixa embranzida que la resta de l’obra, i el que li va suggerir la idea va ser l’actualitat literària de l’època, el francès Le roman de Renart, un conglomerat d’històries d’animals, i el Kalila wa dimna, un conjunt de faules procedents del clàssic sànscrit Panchatantra, que va arribar a Europa a través d’una versió àrab”.

La Guineu contra el Lleó

Perico Pastor imagina un món medieval ple de colors

Per a Desclot, el Llibre de les bèsties “explica les misèries de l’ambició de poder, i ho fa més de dos segles abans que Maquiavel”. El llibre condemna les males arts amb què Na Renart -que en la versió de Desclot es converteix en la Guineu- vol imposar la seva ambició a la cort on regna el Lleó.

L’edició de Proa està il·lustrada per Perico Pastor, que anteriorment s’havia ocupat de donar imatge a algunes de les històries més conegudes de la Bíblia. “La il·lustració és un diàleg amb un text i sempre les trobo després de llegir-lo amb atenció i calma -recorda-. En aquest cas, per a les il·lustracions de doble pàgina el meu referent eren els llibres d’hores de l’època. En comptes de treballar amb papers orientals com faig sempre, vaig utilitzar un paper preciós del molí de Capellades, cosa que em va forçar a alentir la pinzellada”. A mesura que avança el relat principal, Perico Pastor dibuixa el Lleó, l’Ós, l’Elefant, la Serp, el Gall i tots els altres animals que la Guineu vol manipular: quan la seva conducta s’acosta a la dels humans, els vesteix amb túniques de colors llampants. “Hi ha altres narratives que interrompen la història principal, com si fossin fruites a dins d’un plumcake -diu-. Aquests dibuixos són petits i es troben envoltats de text”.

Un exemple del joc de nines russes que planteja Llull és la història que explica l’Elefant sobre una rata que cau a la falda d’un ermità i que es converteix en donzella després que l’home l’hi demani a Déu. L’ermità vol saber si ella es casaria amb el sol, i ella respon que no, perquè “al sol els núvols li tapen la claror”. Tampoc vol el núvol, perquè el vent el “menaria allà on vol”. El vent tampoc la convenç, ni les muntanyes. Ni tan sols l’home, perquè mata les rates. “A la fi -es pot llegir a la versió de Desclot- la donzella demanà a l’ermità que pregués Déu que la tornés rata, com era abans, i que li donés per marit un bon rat”.

El Llull de Roc Casagran

Un jove novel·lista i poeta també versiona el clàssic

Desclot no és l’únic autor que ha reinterpretat la partitura lul·liana recentment. Entre les modernitzacions prèvies hi ha les de Joan Mas i Vives (1980), Aurora Díaz-Plaja (1981), Lluís Anton Baulenas (1986), Xavier Vernetta (2005) i Toni Sala (2007). Roc Casagran s’ha avançat a Desclot quatre mesos: al juny l’editorial valenciana Sembra presentava el seu Llibre de les bèsties, il·lustrat per Aitana Carrasco en blanc i negre “amb classicisme en la textura i alhora modernitat”, segons resumeix l’editor Joan Carles Girbés: “A Aitana li agrada molt jugar artísticament amb els animals i les persones, i de bon començament es va sentir molt motivada pel projecte”.

L’última frase de la mateixa faula de l’ermità i la rata en versió de Casagran mostra les seves intencions: “Al final, la donzella va suplicar a l’ermità que pregués a Déu que la tornés a convertir en rata tal com era abans, que li donés per marit un bell ratolí”. Nascut a Sabadell el 1980, Casagran ha publicat novel·les com Austràlia (Columna, 2007) i Un ós panda al pas zebra (Columna, 2011) i llibres de poesia com L’ombra queixalada (Pagès, 2011). “No havia adaptat cap clàssic fins ara -explica-, i quan m’ho van proposar des de Sembra vaig enviar-los dues o tres pàgines perquè valoressin si me’n podia ocupar. La primera vegada que vaig llegir el Llibre de les bèsties va ser a l’institut, i no recordo haver-ne gaudit gaire. Més tard, quan estudiava teoria de la literatura a l’Autònoma, ho vaig passar millor, encara que el català de Llull t’obliga a fer una lectura entrebancada”. El passatge original lul·lià de l’ermità i la rata sona així: “A la fi la donzella pregá l’ermitá que pregás Deus que tornás rata enaxí com era d’abans e que li donás per marit .i. bell rat”.

“La meva voluntat ha sigut ser fidel al text però buscant també que es pogués llegir sense necessitat de notes al peu ni comentaris crítics -aclareix Casagran-. Una de les potencialitats del llibre és la multiplicitat d’interpretacions: et pots quedar amb les històries d’animals o llegir-les des d’un punt de vista al·legòric”.

Misèries del poder

El ‘Llibre de les bèsties’, una reflexió amena i vigent

Desclot destaca que Llull exposa “les intrigues i les maquinacions d’una cort del seu temps, dividida en dues faccions oposades, els animals menjadors de carn i els menjadors d’herba”. El català que ha fet servir vol “aplanar la lectura del clàssic, mirant de no perdre’n, tanmateix, l’essencial de l’estil, en un compromís entre el respecte a l’autor antic i el servei al lector d’avui”. La voluntat és que “el nou text serveixi per ajudar a llegir l’original, però que alhora es pugui llegir també per ell mateix”.

Casagran voldria que el retrat de “l’òrbita del poder” que fa Llull no s’interpretés “únicament com una crítica als circuits polítics: també descriu molt bé les estratègies que es fan servir per ocupar llocs de poder en una empresa”. Al Llibre de les bèsties abunden les “manipulacions, mentides i traïcions”. Si es mira el llibre “amb ulls del segle XXI, hi ha alguns comentaris que titllaríem de masclistes o classistes”. Desclot comparteix l’opinió: recorda que el dolent de la història és “la Guineu”, però encara que “el nom sigui femení, l’actitud és masculina”. Hi ha alguna escena que la converteix en lectura poc apta per al públic escolar: la muller d’un burgès, veient que el seu home lloga el seu hostal a una meuca, comet “pecat de luxúria”; el rei Lleó, aconsellat per la Guineu, viola la Lleoparda. Llull n’hi diu “acostament”, i Desclot escriu “forçar-la”, opció que també pren Casagran, si bé en altres passatges també en diu “aproximació”.

En pocs mesos Sembra ha hagut de reeditar el llibre dues vegades, i ja són 6.000 exemplars del llibre que circulen. Potser el pròxim pas és transformar el Blanquerna en una novel·la d’aventures.

Un Any Llull encara sense pressupost

Fins que no es constitueixi el nou govern, el pressupost de l’Any Llull no serà discutit i aprovat. És molt probable que el dia 30 de novembre, la data que s’ha escollit per a la presentació del programa d’activitats, no es conegui encara la xifra que el Govern destinarà a promoure “la figura més gran de les lletres catalanes”, segons recorda Àlex Susanna, director de l’Institut Ramon Llull. De moment, la Institució de les Lletres Catalanes ha avançat 50.000 euros per posar en marxa algunes activitats, com ara una mostra itinerant que s’inaugurarà al gener.