Jean Echenoz: "Aquest llibre ha sigut una petita revenja"

Relámpagos va ser publicat en francès l'any 2010, trenta anys després del seu primer llibre, El meridiano de Greenwich . D'aquesta novel·la se'n va destacar el joc amb el gènere d'aventures. En la seva última trilogia ha experimentat amb les convencions biogràfiques. Diria que, tal com s'ha dit de vegades, aquesta vocació experimental inclou elements paròdics?

Mai no he fet servir la paròdia. No m'agrada. Els elements que jo agafo d'altres gèneres mai no han volgut ni imitar-los ni parodiar-los. La paròdia se'm fa agressiva.

Aquests elements hi són més com a homenatge?

Exactament. De vegades em permeto incloure algun punt humorístic -cal riure una mica, a la vida-, però tinc el costum de posar força distància en tot el que explico, i això dóna un altre to als llibres.

Sempre ha sigut així?

No sé fer-ho d'una altra manera. Per altra banda, no m'agradaria escriure acostant-me massa als temes. Igual que fan les càmeres, cal apropar-se i allunyar-se, desplaçar-te d'un costat a un altre... Escrivint busco ser com més lliure millor: temàticament, estructuralment i també pel que fa als personatges.

El mètode de treball ha canviat gaire al llarg d'aquests trenta anys de trajectòria?

No. El canvi més important va ser tècnic: quan treballava amb màquina d'escriure acabava fent cinc o sis versions de cada novel·la; des que vaig començar a treballar amb l'ordinador només en faig dues o tres, perquè els canvis són més còmodes de fer. Pel que fa a l'estil, va arribar un moment en què vaig decidir començar a fer un ús molt més restringit dels diàlegs. No sabria dir exactament quan va ser, però també va ser una decisió important.

Al cicle de biografies, que va començar amb Ravel , va continuar amb Correr i ara acaba amb Relámpagos , se centra cada vegada en un únic personatge, sovint genial i alhora distanciat de la resta.

Vaig començar aquestes obres per accident. Al principi l'únic que sabia era que volia ambientar un llibre a la dècada dels 30 del segle XX, on sortissin personatges reals i d'altres d'imaginaris. Ravel era un dels possibles personatges reals… I va acabar centrant l'atenció del llibre. El personatge de Ravel em va portar a interessar-me per fer el retrat d'un atleta, Emil Zatopek, i des d'allà vaig acabar investigant la ment d'un científic inventor com Nikola Tesla. Però aquesta vegada l'he batejat amb un nom de ficció -Gregor-, i el llibre està més a prop de la novel·la que de la biografia, potser perquè el pròxim llibre serà totalment de ficció.

Abans d'aquesta trilogia va escriure una biografia d'homenatge a Jérôme Lindon, editor de Minuit, on ha publicat tots els seus llibres. Podria ser que aquesta aproximació biogràfica estigui en la base d'aquest cicle narratiu?

No m'ho sembla. Quan va morir el Jérôme vaig tenir la necessitat de fixar els records que tenia d'ell. El vaig escriure des de l'afecte i a cop calent.

Dels tres llibres, el de Ravel va ser el més difícil d'escriure?

Va ser un repte molt gran, perquè havia de trobar l'equilibri entre la fidelitat biogràfica i la llibertat del novel·lista. Vaig arribar a abandonar el llibre dues vegades. Però al final vaig topar amb l'equilibri que buscava, i em va ser d'una gran ajuda a l'hora d'escriure Correr i Relámpagos .

El personatge de Gregor té semblances amb Nikola Tesla, però no és ben bé ell. Al primer capítol s'hi explica el seu naixement, i recorda en més d'un punt l'inici de La transformació , de Franz Kafka. El seu personatge és un homenatge a Gregor Samsa, també?

No hi vaig pensar, però m'ho han dit diverses vegades. Vaig triar Gregor perquè és un nom que sona molt bé, molt atractiu. Si en el cas de Ravel, la seva música va ser molt important durant la meva infantesa, dedicar una novel·la a un inventor també té una motivació que arrenca de molt enrere. Aquest llibre ha sigut una petita revenja: quan era petit mai no vaig destacar en cap de les assignatures científiques. Mai no l'he arribat a entendre del tot, la ciència. Els escriptors treballem amb el que és desconegut: a Relámpagos s'hi suma que escric alguns passatges sobre ciència... La lectura i la recerca sempre m'han sigut molt importants, però en aquest cas encara més.

El personatge de Gregor és extremadament creatiu. Pot inventar el que sigui, però no té un sentit pràctic gaire desenvolupat.

No se n'acaba de sortir. Marconi és considerat el pare de la ràdio, i Röntgen assegura haver descobert els raigs X. Edison el fa fora de la General Electric, i quan demostra que el corrent altern és millor que el continu el boicoteja.

Gregor fracassa.

No és un personatge simpàtic, però té una manera de no sortir-se'n que m'és propera.