"M'agraden tant els ous que no en menjo mai"

Amélie Nothomb s'acosta als 50 anys, però continua lluint barrets de copa extrems, guants de colors i la mateixa obsessió adolescent d'escriure. Com cada dia, l'autora belga s'ha llevat a les quatre del matí i ha avançat tres pàgines de la seva pròxima novel·la. "Serà el 77è manuscrit, però només n'he publicat 22", diu abans de fer un glop de cava. Són les onze del matí. Nothomb està preparada per parlar, una vegada més, del seu Barbablava, que Anagrama publica en català i castellà.

El punt de partida d'aquesta novel·la és un impossible: la jove Saturnine busca una habitació a París i en troba una per només 500 euros en un entorn de luxe. El propietari del palauet és Elemirio Níbal y Mílcar, grande de España i assassí.

Sense aquest impossible no puc escriure. El que em deixa prenyada és el problema narratiu que he de resoldre. Amb les històries d'amor passa el mateix: són impossibles i problemàtiques. La vida humana té sentit i és possible a partir de la unió de dues persones totalment diferents que, per un atzar, tenen un fill. És per això que dic que gesto cadascuna de les meves novel·les com si fossin les meves criatures.

En el cas de Barbablava, com va començar, l'embaràs?

A partir del conte de Charles Perrault. És el meu preferit per la importància que hi té l'habitació secreta on Barbablava conserva les seves dones mortes. Al mateix temps, crec que Perrault no tracta prou bé el seu personatge: el fa massa vulgar, el converteix en un monstre sense donar-ne cap motiu. Les dones que es trobaven amb ell eren imbècils i no tenien gran interès.

En la novel·la precedent, Matar al padre, era molt important la influència en la vida d'un jove mag del seu pare absent. Aquí apel·la a un altre tema que recorre la tradició literària occidental. ¿És una decisió conscient?

Jo no em plantejo res. L'embaràs de cada llibre és fortuït, és un procés misteriós que no controlo gens. Adoro la creació i puc voler quedar embarassada de la pròxima novel·la, però no sé quan ni com passarà.

Però es força a escriure cada dia.

Sí. El gran secret de la hiperfertilitat creativa és no aturar-se mai. La creació és una ferida oberta, i el secret és no deixar que cicatritzi mai.

I no se'n cansa mai, d'escriure?

No. En tinc una necessitat absoluta. Em llevo cada matí a les quatre amb una gran angoixa. Si no la solucionés escrivint, seria intractable!

A la novel·la, l'Elemirio vol seduir la Saturnine cuinant-li plats exquisits. Té una obsessió especial per preparar ous.

Jo la comparteixo. M'agraden tant els ous que no en menjo mai. Una vegada em vaig permetre devorar-ne deu al dia durant una setmana sencera, i em van sortir unes taques horribles a la cara. Els ous són massa bonics i perfectes. Algun dia m'agradaria escriure una novel·la que tingui tanta substància i que sigui tan estètica i eròtica com un ou.

L'alimentació és present en bona part de les seves novel·les. Recordo els personatges obesos d' Higiene de l'assassí i d'Una forma de vida.

Durant l'adolescència l'alimentació va ser un problema considerable per a mi. Vaig començar sent anorèxica: llavors el menjar era el dimoni, el mal en estat pur. Després vaig ser bulímica. La meva dieta no tenia solta ni volta, i de seguida van arribar els problemes mèdics. Va caldre que passessin uns quants anys perquè la meva relació amb els aliments fos equilibrada. Una de les teràpies que em va fer més efecte va ser escriure. I, més endavant, també em va ajudar descobrir que menjar podia ser un plaer alimentari. Hi ha gent que pot aconseguir convertir la cuina en art. Jo no, m'és impossible preparar cap plat.

Sabem que tria els noms dels seus personatges a consciència. Per què es va decidir per Saturnine?

Hi ha l'element melancòlic, però també el fet que Saturn és el planeta que s'associa al plom. L'alquímia és la gran clau de lectura del llibre. Per mi la recerca alquímica és la més bella de la filosofia: el seu gran objectiu és transformar el plom en or, arribar a la perfecció i a la divinitat. Barbablava és la narració d'una recerca alquímica que acaba en triomf.

L'Elemirio és lector de Ramon Llull.

És un devot de l' Ars Magna.

El llegeix en llatí, perquè tot i ser espanyol no sap català.

Igual que ell, els meus coneixements de la cultura catalana són limitats. Conec l'existència de Llull, conec l'obra de Salvador Dalí... i el cava, que és un magnífic substitut del xampany francès.

Hi ha uns quants diàlegs sobre la Santa Inquisició, a la novel·la.

Va ser una forma de justícia màgica. Ara pot semblar impossible, però al seu moment va representar un progrés històric, perquè fins llavors s'havia cremat la gent indiscriminadament. Les ordalies, els anomenats judicis de Déu -que consistien en tortures amb foc o aigua per saber si el processat era culpable-, em semblen d'un gran lirisme.