CRÍTICA
Llegim11/01/2012

L'artífex de l'arpa eòlica

Albert Roig no és un nouvingut en el món de la poesia, i ha estat a bastament llorejat per jurats diversos i competents. Amb 'La tempesta' (Edicions 62) ha guanyat els últims Jocs Florals

Víctor Obiols
i Víctor Obiols

L'escriptor Juan Marsé va aixecar la llebre en una polèmica sonada l'any 2005, quan va dimitir del jurat del Premi Planeta denunciant males pràctiques en el funcionament de la deliberació. La novel·lista guanyadora es va defensar dient que l'estirabot de Marsé quedaria com una anècdota, insinuant potser que la posteritat, per contra, reservaria un lloc a la seva obra. Passats uns anys, la balança sembla decantar-se perillosament en el sentit invers: podria molt ben ser que aquella novel·la quedi com a anècdota en lleixes de magatzems i llibreries d'ocasió, i que la reflexió de Marsé sobre la diferència cada cop més gran entre el que anomenava, si fa no fa, el sistema literari, d'una banda, i la literatura, de l'altra, qualli en la nostra realitat amb més pertinença que mai. Al capdavall, la lògica comercial s'imposa i el premi sempre és un esperó promocional. El que sorprèn és que, si aquest és el procediment habitual -com no fa gaire denunciava lúcidament Andreu Gomila en aquestes pàgines-, es pugui abusar sense cap pudor de la ingenuïtat dels centenars d'escriptors que es presenten als premis. És, com a mínim, una manca de respecte.

Però, bé, de vegades hi ha excepcions. Albert Roig no és un nouvingut en el món de la poesia, i ha estat a bastament llorejat per jurats diversos i competents. Roig es va estrenar confegint una antologia de poetes de les Terres de l'Ebre, i entrava fort en la poesia catalana dels 80. Roig, que, a més d'antòleg, era un dels poetes, mostrava les seves arts, i ja s'endevinava tot un recorregut. Poeta, antòleg, i, per torna, repensador i activista de la poesia, Roig ha treballat de valent durant molts anys, i es troba ara en una maduresa de glòria afuada. Amb La tempesta arriba a un paisatge semblant a aquelles dunes brasileres que li són tan cares, terra inspirada de promeses i d'exilis, que bull de focs estranys i mars de símbols. Ell mateix en defineix alguna cosa en la penúltima secció del llibre, Vida : "Tot aquest cistell ple d'empelts, d'homenatges, esbossa una total falta de fe en l'originalitat i en la vida d'Albert Roig, magra, dura i secreta com la llavor que no llevarà mai". Aquesta capacitat de plantar-se al davant el seu doppelgänger , el bessó-que-ens-camina-devora, és ben bé seva. El retrobem en el poema de Xavier Lloveras que tanca la secció, Narcís fa cinquanta anys , en què l'amic li recorda: "Els versos mai no són tan clars com l'aigua / ni el fons opac sabrà fer-ne mirall". Si de jove s'hi havia emmirallat, ara l'aigua es mou i el llit del llac és de fang tèrbol. Aquest doble no el retorna cap mirall. Tanmateix, a Roig, si no la identitat, el salva la dicció, que és com dir el llenguatge. Dicció etèria i alada, que ens fa passar per osques en giragonsa de la sintaxi, omplint d'aire interpretat el seu matràs aforat, amb conscienciosa perícia.

Cargando
No hay anuncios

Els mots pateixen un procés de sublimació vital, aconduïts pel serpentí prosòdic en un règim d'alambinament preciós. Roig, si hagués seguit la tradició dels nostres poetes llegendaris de tenir un ofici artesanal, probablement hauria estat joier: bones mans per a la creació o recreació de vocables fent-ne un enfilall gemmat, com un penjoll gramàtic, per a la invenció, no exempt d'una angoisse mal·larmeana i d'un manierisme, gràvid, paradoxalment, de metafísica. Llàstima que l'editorial no disposi de correctors ortotipogràfics: "escópora" (p. 16), "estratega" (p. 40), "mil·lenis" (p. 41). A la secció Cos del dolor , Roig s'enlaira i, amb un personal ús de la coma, filigrana amb deler i rebla l'estil, perquè ¿què és l'estil sinó una veu que dóna cos a la intenció, al "concepte emocionant"?