CRÍTICA
Llegim Crítiques 07/02/2020

La noia dels dos somriures

'Els camins de la Rut' de Lluís-Anton Baulenas. Proa. 400 pàg. / 18,50 €

i
Jordi Llavina
3 min
La noia dels  Dos somriures

La Rut és una dona que mostra dos somriures: el de la felicitat i el de només passar-s’ho bé. I té una particularitat, o una raresa: condueix una grua. La flaca per la grua li ve d’un dels seus amors de joventut, en Fede, mecànic berguedà. Menuda i pèl-roja, el contrast entre la seva aparença física i el vehicle que du és considerable. La grua, però, és un símbol: “Allà on ella fos, com un cargol, portaria ja per sempre més casa seva: la grua”. I és que la Rut tem ser mai domesticada. I també té por d’estar bé. Estar bé, vull dir, en companyia de cap home, i estar-hi gaires anys seguits. Ha viscut diverses relacions, amb paios ben diferents, des de la primeria dels vuitanta (el personatge té exactament la mateixa edat que el seu creador). No és una dona, si se’m permet el joc de paraules, que es faci gruar. Va de cara, no està per orgues. És tot un caràcter, ferma i contradictòria alhora. Els homes amb qui tracta la desitgen, bé que no sempre la respecten prou. La seva filla, Rutona, té molt clar que no vol ser com ella. Alhora, però, l’admira. Tant, que escriurà una novel·la sobre la seva història per mirar d’entendre-la encara millor.

Aquesta novel·la que dic és la que llegim, esclar (no és un recurs gaire original). Baulenas ha creat un personatge molt consistent, i ens n’ha donat la completa educació sentimental. Massa jove per haver participat en la revolució hippy, hi ha moments en què la Rut ens en sembla un digne epígon. Tindrà la filla amb un jove, en Miquel -“tou i pixaboja”-, que, de fet, és fill d’un danès, en Peter, amb qui la protagonista ha viscut una efímera història. Decideix trencar de cop amb el pare de sa filla, i sense opció de repesca, que es diria en termes de mercat futbolístic. És el començament de la història. Abans hi havia hagut en Fede -i, doncs, la Rut ja és ella i la grua-. Arriba, una mica per atzar, a Cabra del Camp. Aquí lloga una habitació a una dona un punt excèntrica, la senyora Cubelles, que a les nits fuma amb pipa i parla amb l’home mort. La novel·la es tanca quan la Rutona torna a Cabra i, després de preguntar per la senyora Cubelles -qui li diu on viu és un senyor que munta a cavall i que té una semblança sorprenent amb l’escriptor Joan Rendé-, salda amb ella un deute matern, gairebé vint anys després.

No voler ser domesticada

A nou anys, la Rut viurà un fet trasbalsador a l’Ateneu Colón, del Poblenou barceloní, on son pare sovint juga a escacs amb un tal senyor Colomer. Un dia aquest últim rep una nota que li fa trasmudar l’expressió. I, tot seguit, com que no ho pot aguantar, comença a clavar cops de cap damunt el marbre de la taula. Segurament aquest episodi, com una brasa roent en la memòria somorta, ha fet un paper rellevant en el desig de la Rut de no ser domesticada. Perquè la novel·la va de les maneres que tenim d’estimar. La Rutona n’abraçarà una altra de ben diferent. Per rebel·lia amb la mare, o pel que sigui: “Jo no seré com tu”, li engega sempre.

Baulenas ha escrit una història esplèndida, en què tota la gràcia i tota la força recauen en la protagonista. A mi m’ha semblat que l’escriptor comprenia molt bé la dona Rut: “Ells [els homes] es passen la vida sense entendre gaire res però sense parar de moure’s, de bellugar-se”. L’autor s’ha deixat aconsellar -els ho agraeix al final- per quatre lectores. L’estil del relat és neutre, molt Baulenas, d’una extrema correcció (l’únic que m’hi feia una mica de nosa és aquell gironesisme absurd del “molt i molt”). Una prosa molt diferent de la de Rendé, posem per cas. Perfectament literària, val a dir-ho (com també ho és, esclar, la del pare del black bottom novel·lesc).

stats