CRÍTICA
JOAQUIM ARMENGOL

Per una literatura decadent catalana

'Savis, bojos i difunts', de diversos autors. Males Herbes. Pròleg i tria de Ramon Mas. 282 pàg. / 19 €

Per una literatura decadent catalana Zoom

Encara que Huysmans sigui un dels grans referents del moviment decadentista, foren Baudelaire i Poe els autors que més van nodrir l’esperit dels autors inclosos a Savis, bojos i difunts. Aquest títol tan rotund i suggeridor és l’embolcall d’una bella idea que s’ha empescat en Ramon Mas de Males Herbes, bàsicament per mostrar-nos que aquest tipus de literatura anomenada “decadentista”, nascuda cap a finals del segle XIX i practicada fins als anys trenta del segle XX, va tenir uns excel·lents menestrals literaris a Catalunya. Efectivament, tot final de segle és decadent, i la literatura catalana, ara fa més o menys un centenar d’anys, en va fer el seu report particular.

El mot “decadentista” servia, en un principi, per insultar els adeptes al moviment literari, la qual cosa venia donada per l’atracció que sentien aquests escriptors per tot allò lleig -no els agradava pas la bellesa acostumada, la trobaven artificial-, així que veneraven allò morbós, esbalandrat i malalt que els oferia la vida. De fet, no era altra cosa que un reflex pessimista de la societat canviant de l’època, que es balancejava entre el romanticisme i el modernisme. El que trobem en aquestes aigües passades és una actitud vital de reacció contra el progrés, de marginació, un humor negre que giravolta al voltant de la mort, amb personatges turmentats que fugen de les pesants convencions socials que els estrenyen el coll.

Savis, bojos i difunts és una oportunitat de descoberta, un llibre que arremet contra certs prejudicis que van imposar el noucentisme i els cànons literaris fets per Molas, Castellet i companyia, de vegades massa simplificadors, esbiaixats i oblidadissos. Ara bé, identificar noms propis com Ors, Rusiñol, Ruyra, Bertrana, Català, Guansé... com a escriptors decadents seria absurd; tanmateix, però, alguns dels relats que van escriure no deixen de ser una mostra perfecta de decadentisme. Si parlem d’oportunitat de descoberta és també en d’altres sentits, com per exemple el d’exhumar alguns autors que poden interessar el lector, com Xavier de Zengotita, Jeroni Zanné, Xavier Montsalvatge, Alfons Maseras, Diego Ruiz o Ernest Martínez Ferrando, noms invisibles o perifèrics que fins ara eren difícils de trobar i poder llegir. D’altra banda, sorprèn comprovar que la literatura catalana, en aquest sentit, no té res a envejar a l’europea: el nivell literari és tan bo i tan dolent com ho pugui ser el francès; vull dir que aquests autors tenen la mateixa capacitat de convertir el món que descriuen en una estupenda ganyota que mostra aquell inoblidable bategar de l’època.

En l’anecdotari de la història de la literatura catalana, la majoria dels relats que conformen Savis, bojos i difuns hi tindrien una vida pròpia efímera; així i tot, en el seu conjunt obren un nou espai, prou ampli per omplir-lo i reivindicar-lo encara més. És molt interessant comprovar que, malgrat l’estil divers de cada autor i l’anarquia imperant pel que fa al llenguatge, tenen la voluntat de portar la parla oral a un magnífic registre literari, de convertir el català en llengua literària. Treta la pols que acumulaven els relats, amb el seu to característic i temàtic, recuperats per al lector, és hora de valorar-ne la importància. Ara podem saber si connectem amb aquell vell esperit decadentista tan singular que, de fet, ens escomet tant avui com aleshores.