ESTIMAT ANDERSEN
Llegim Crítiques 04/05/2018

Endinsar-se al bosc per créixer (i morir)

'El bosc' de Riccardo Bozzi, Valerio Vidali i Violeta Lópiz Milrazones. Trad. de Júlia Bas 64 pàg. / 25 €

Bernat Cormand
3 min
Endinsar-se al  bosc per créixer  (i morir)

D’un temps ençà, als aparadors i taulells de les llibreries hi ha un bon nombre d’àlbums que llueixen un bosc a la coberta, font d’inspiració per a autors i il·lustradors com a escenari de les seves històries. Potser són modes, tendències. Però no cal recordar que no és una cosa nova, si tenim en compte que des d’èpoques immemorials els protagonistes dels contes populars ja recorrien els estrets camins envoltats d’una vegetació frondosa, un món (misteriós) on els animals campen al seu aire, però que de vegades fins i tot hi habiten éssers màgics.

En tot cas, avui ens fixem en El bosc, aquesta obra que fa olor de novetat i que publica en català i castellà el segell cantàbric Milrazones. Aquí el bosc, aquest univers natural que sempre es mou, que constantment canvia, li va com l’anell al dit a l’escriptor Riccardo Bozzi (Milà, 1966) per construir una metàfora del cicle de la vida: al començament recorrem una arbreda de pins joves. No percebem el perill, passejar-hi és divertit. A mesura que avancem per aquest camí que és la vida, el bosc s’espesseeix i costa més de penetrar-hi. Hi trobem uns quants entrebancs, però l’experiència ens sembla fascinant.

En plena espessor descobrim que no estem sols i que podem fer relacions d’on solen néixer amistats enriquidores, o topem amb persones que no ens agraden, o potser vivim l’amor. Al llarg de les acolorides pàgines dobles ens convertim en exploradors de la nostra petita història, des que naixem fins que morim. Ens endinsem en la naturalesa com a al·legoria de l’existència humana, un recurs que, d’alguna manera, l’autor italià també utilitza en el seu conte infantil Per mare (Lapis Edizioni, 2016), un viatge (físic) a través del mar que esdevé introspectiu.

Observem El bosc i ens sorprèn la proposta artística dels il·lustradors, Violeta Lópiz i Valerio Vidali, que han aconseguit que l’obra sigui visualment sensacional. Es tracta d’un treball gràfic a quatre mans en què s’explora la materialitat del llibre; més enllà del que es coneix com a il·lustració pròpiament dita, aquí les característiques físiques que conformen l’àlbum també hi tenen una funció important per explicar aquesta narració poètica. No hi ha dubte que el resultat fa goig, tant pel dibuix -una explosió de textures, formes i colors realment inspiradora- com per l’experimentació amb l’enginyeria del paper, a base d’encunys, imatges en relleu i pàgines que es despleguen.

A través d’una experiència dels sentits, els lectors -petits i grans- caminaran al costat dels exploradors llegint, mirant cada detall i, fins i tot, tocant. En una època en què, especialment en el gènere de l’àlbum, el llenguatge visual pren protagonisme en relació amb el verbal, tant editors com creadors s’hi miren per embellir el llibre com a objecte amb processos que semblen ben bé d’artesania i creen el que anomenaríem llibres d’artista. Mireu-vos el treball de Bruno Munari i Katsumi Komagata, referents en aquest camp.

Els caminants -disculpeu la filtració- arriben a l’últim tram del bosc: és quan han d’escalar una muntanya costeruda fins a assolir el cim, una ascensió que s’acaba amb una imatge punyent de la mort. Per la complexitat del conjunt en la forma i el contingut -que s’entengui en el bon sentit-, fàcilment ens plantegem quin pot ser el públic adequat per a una obra d’aquestes característiques. Cal pensar que alguns textos tenen diversos nivells de lectura. En aquest sentit, és possible que ens trobem davant d’un llibre il·lustrat crossover pel que fa a la franja d’edat; ens referim a aquells que no sols poden llegir els infants, sinó que també interessen als adults. I sense fer escarafalls hem de recordar que els nens estan preparats per entendre qüestions transcendentals i nosaltres, els grans, ho estem per gaudir amb àlbums tradicionalment pensats per als petits.

stats