Els personatges de Tarantino fumen Red Apple i mengen hamburgueses Big Kahuna, unes marques inventades que reapareixen a les seves pel·lícules. No és banal ni anècdotic, sinó un subtil fil conductor que cus les obres a partir d’una fantasia compartida. La idea del creador, doncs, és assumir la construcció d’un univers propi que es va expandint a través de diferents episodis complementaris units en una estructura orgànica.

Aquesta voluntat ètica i estètica és també un dels trets aglutinadors de Llorenç Villalonga i el seu macrocosmos literari. No és estrany veure com les seves criatures de paper comparteixen l’enyor de temps passats, l’odi pels cotxes, la por per l’amenaça de la bomba atòmica i les ganes de beure Hola-Hola mentre pensen en Proust o Einstein. Aquest weltanschauung obeeix al caràcter reaccionari de Villalonga, esnob i falangista en l’adolescència i ultracatòlic conservador en la vellesa. Ara bé, malgrat la poca complaença cap als canvis, és just afirmar que l’escriptor sempre va tenir un ull al futur i Andrea Víctrix, recentment reeditada per l’editorial mallorquina AdiA Edicions, és la clau per entendre la preocupació villalonguiana pel futur.

Andrea Víctrix no és una raresa dins la biobibliografia de Villalonga, sinó el seu apogeu. Aquesta novel·la de ciència-ficció distòpica porta, als extrems, les idees de l’autor. De fet, les primeres bastides del seu món futurístic, en què els sexes es confonen i les persones van vestides amb togues romanes, fan un primer acte d’aparició a La novel·la de Palmira. Ara bé, no només dins els llibres del mite de Bearn es va cultivar aquest imaginari, perquè als volums del cicle Flo la Vigne i Lulú també hi ha una mostra del que la societat engendraria. El final de Lulú Regina mostra els desastres d’una societat robòtica, inhumana i desconcertada, sobretot per a una casta Lulú envellida que tira com pot enmig de la barbàrie.

Baltasar Porcel caracteritzava el mestre com a “apocalíptic”, i és que no hi ha treball de Villalonga que s’escapi d’aquest epítet. Tots els seus llibres són colossals laments poètics i estupefactes davant la devastació inevitable del món. També és cert que aquesta destrucció absoluta implica un renaixement, i aquí el tremendisme villalonguià s’abraça amb l’etern retorn nietzscheà: un dels seus símbols més repetits és un lluç “que se mossega sa coa”.

Melancòlic i vivíssim

Qui es vulgui acostar a la literatura de Llorenç Villalonga ho pot fer amb aquesta Andrea Víctrix d’AdiA Edicions i amb Les fures, també de reedició acabada de sortir del forn de l’editorial Viena. Ambdós títols són perfectes per penetrar, per primer cop, una escriptura melancòlica, vivíssima, tremenda, satírica, il·luminada i sensual. Funcionen molt bé com a portes d’entrada, però també com a convit per rellegir un dels nostres mestres, un mestre amb clarors i ombres. Per concloure, una notícia que fa especial il·lusió: l’editorial Fum d’Estampa Press publicarà, el març del 2021, la traducció a l’anglès d’ Andrea Víctrix a cura de Louise Johnson.

Ara que sembla que Tarantino es prepara per dirigir un nou capítol de la saga Star Trek, potser se li hauria d’enviar aquesta novel·la de Llorenç Villalonga, a veure si s’ho repensa i no perd el temps amb un grapat de klíngons. Més val que faci que Andrea, amb la interpretació d’una andrògina Uma Thurman, balli un twist abans que arribi la fi del món. Els fans d’una de les millors novel·les de la literatura catalana ho agrairem.